divendres, 19 de maig de 2017

Del dia... i de la nit.

CASTANYES, panellets, corones, Tenorios i altres excessos, han sigut cl tema obligat de la passada setmana, i com podria jo deixar de parlar-ne, malgrat les vint-i-tres mil dues-centes trenta dues cartes que he rebut dels meus llegidors i. que estan esperant ésser contestades?

divendres, 5 de maig de 2017

"Autobombo"

HE rebut una lletra d'un dels meus nombrosos admiradors, un senyor que és pare de família menuda i viu rellogat segons s'explica, amb lo qual comprenc que no estigui d'humor per fer escrits festius car sa vida té d'ésser un drama continuat.
No obstant jo crec que hauria d'animar-se í agafar la ploma, o la Underwood ja que diu que és mecanògraf i omplir quartel-les si no de xistos, de tragèdia o contes fantàstics ja que estic cert que és persona de gust. Prova d'això n'és, el fet d'agradar-li els meus insuperables, clàssics i filantròpics articles.
Si els meus volguts llegidors em permeten un boci de diàleg, le diré a aquest conseller espontani que molt agraeixo ses manifestacions i que procuraré complaure'l, i gràcies per les suggestions. Passi-ho-bé,
Aquest incident m'anima a advertir als meus llegidors i admiradors que tot el qui tingui quelcom per dir-me, no s'ho quedi pas al pap sinó que es serveixi enviar-me quatre ratlles. Se m'ha ocorregut ademés una bona pensada: Com jo sóc tan savi que aviat la ciència no em cabrà a la closca i potser se m'esquerdaria, em proposo co-. municar-vos-en una part, una part tan sols car tota ma saviesa no la pairíeu. Així doncs, tot aquell qui desitgi saber quelcom que ignora, que m'ho pregunti en termes clars i curts tenint en compte que jo respondré des d'aquestes columnes per rigorós torn, donant però preferència a les qüestions cientific-històric-metafisiques i d'aquestes a les que vinguin ben escrites en paper de fil, d’estrassa o ridicol i acompanyant dins el plec un grapadet de tabac, un paperet caramaco i un misto perquè tinc un germanet que mai em calla demanant-me cigarrets i així podré dir-li: Ja fumaràs quan seràs gran; ara jo.
Ademés cal tenir en compte de sols escriure en una cara del paper a la vegada. Els caixistes així ho volen i jo no goso posar-me malament amb els caixistes per por de què em fiquin a la caixa.
Sols temo una cosa i és que tenint en compte que la meva popularitat és ja almenys tan gran com la del Noi de Tona tal vegada em veuré ofega't sots el cúmul de correspondència que em plourà al damunt, però llavors ja hi sé un remei: Faré pagar les consultes a nap o a tres endoles i posaré un parell de secretaris amb l'Enciclopèdia Espasa per despatxar els assumptes corrents reservant-me per mi les qüestions més enlairades tals com Astronomia, Aviació, Ocelleria i Cura de les Testes Calbes.
Salomó es quedarà curt en comparació del davassall de saviesa que s'abocarà en aquestes ratlles. Es veritat però, que Salomó ha rebut el títol de savi força injustament, car jo estic segur que no sabia moltes coses que avui sap qualsevol criatura. Hauria estat bo que la Regina de Saba que li anava a fer resoldre jeroglífics i xarades li hagués preguntat enlloc d'això, la manera de fer que et contestin les senyoretes del telèfon, o quina és la millor marca de màquines d'afaitar o si creia que el fumar escurçava la vida! A ben segur, que el savi rei s'hauria quedat, com vulgarment es diu, a la sopa. Després de tot, jo a Salomó sempre l'he considerat un pobre savi car és evident que amb tota sa ciència, no sabia senyar-se ni dir el Parenostre i malgrat haver construït un magnífic temple, no anava mai a missa.

Ja ho diu ell mateix: Mataiotes màtaioteton (ai ! dispenseu ! com aquell doctor clàssic, ho deia en grec per millor comprensió) vull dir: Vanitat de vanitats i tot és vanitat!
Això ho he fet expressament perquè sapigueu que també sé grec. Tant és així que fins la pega la tinc grega i sé que estic proposat per ésser un dels set savis de Grècia així que hi hagi una vacant.
Amb això, ja ho sabeu, a preguntar toquen ! Des de la Quadratura del Cir-col i el Moviment Continu, fins a l’Influencia de la Geofísica en cl Conreu dels Napicols, des del Progrés dels Pobles Ultragàngics fins a les Receptes Pràctiques per fer passar els Duros Sevillans i des dels Problemes de. l'Ebullició de la Carn d'Olla fins a l'Art de Treure la Rifa, tot ho solucionaré i per a tot tindré resposta adequada si se'm fa la pregunta d'acord amb les abans esmentades condicions.
Si el carter del barri llegeix aquest article, que es dongui per enterat i comenci a llogar un carretó i dos camà-lics per portar-me les tones de lletres i missives que haig de rebre.
Lo que m'atreveixo a recomanar als meus admiradors, és que, per molt que m'admirin em facin la mercè de jamai no sol·licitar de l'autoritat que em concedeixi alguna creu. Ja en tenim prous en aquesta vida perquè ens en vulguem posar d'altres. Cada any l'Ajuntament ens condecora amb alguna nova creu de l'Impost d'Inqtilinat o de l'Arbitri de Palomillas. I ademés és ben sabut que:
Quan els pobles estaven atrassats
els lladres en la creu eren penjats.
I avui que tan progrés es troba arreu
a molts lladres, els pengen una creu.
I en el cas d'un escriptor és encara la creu menys adequada car ja és sabut que quan no es sap escriure... es posa una creu.

GUILLEM D'OLORÓ

divendres, 21 d’abril de 2017

L'èter comprimit

DON Àngel Colom Aguilar és un home més enginyós i més estrateg del que pot semblar a primera vista un inventor. Quan va veure que els bolets animats ens rodejaven irremissiblement i anaven a derrotar-nos, s'enfilà depressa al Cosmonautilus, dient-me:

divendres, 7 d’abril de 2017

El Cosmonautilus

IMAGINEU-vos una mena de bocoi allargassat o bé un cigar havà escapçat d'ambdues puntes, d'un tamany com un automòbil gros, i amb una cúpula al damunt com la torratxa d'un submarí. Doncs això era el Cosmonautilus, aparell per volar per l'infinit, inventat per Don Angel Colom Aguilar, habitant al carrer de les Mosques, n.° 16. terrat.
Jo, la veritat, sóc molt valent, però en ficar-me dins aquella mena de sarcòfag sentia certes pessigolles amunt i avall de l'os bertran, preveient els treballs que passaríem. Don Angel Colom no estava molt tranquil, i mentre jo tafanejava l'aparell vaig veure que s'entretenia escrivint son testament en un paper sellat de deu cèntims, lo qual em féu sospitar que no deixava pas gran cosa.
Dins l'aparell hi havia dos seients llargs i encoixinats per seure i jeure, un reguitzell de botons i manetes i un motor que no vaig poder esbrinar si era de gasolina o de carbó de pedra. Ademés alguns rellotges i quadrants i un telèfon sense fils ni betes. Però el que jo cercava no apareixia. Per fi em vaig decidir a preguntar-ho al senyor Colom.
—Dispensi, un moment ! — vaig dir-li.
—Ja va ! «Dejo a mi suegra una peseta diaria cada mes...» Què em deia?
―Voldria indicar-me on és la teca?
—La biblioteca ? Dessota el seient.
—No, home ! La teca sense bïblio !
—La Pinacoteca ?
—Res de pinyacs ! La menjoteca, home !
—Ah, vol dir els productes destinats al tub digestiu !
—Això mateix !
—Són en el caixó de la dreta.
Vaig examinar el caixó, però no hi havia més que una mena de pildores i pastilletes.
—Ep, mestre ! Jo vull pollastre ! — vaig exclamar en veure aquell pervindre culinari. — No estic pas malalt !
—Hi haurà pollastre — féu Don Angel Colom amb assegurança, i jo, malfiat de sa paraula, vaig prometre'm que si no me'n dava menjaria Colom o almenys cabell d’Àngel.
Aquest acabà son testament, el donà a la portera i enfilant-se al aparell, va tancar la porta.
Era ja fosc i Març es veia pols vidres do la cúpula com una brasa de foc.
—Anem? — feu en Colom.
Amén ! — vaig dir jo resignat.
Va rodar una maneta,  apretà un botó, dos, tres, es senti un soroll de peixateria, revolucionaria i el Cosmonautilus deixà el terrat, atronant l'espai amb sos espetecs.
—Sempre fa aquest soroll? — vaig demanar cridant.
—Es perfectament silenciós. Això són uns correcames que he lligat dessota perquè el soroll fa sportman.
-Ah ja.! Vostè fa com aquells que duen un cartró a la roda de la bicicleta!
 —Sí, jo també sóc partidari del soroll per celebrar les coses, però les explosions que prefereixo són los del xampany.
—El de Rheims?
—Tot n'és de raïms si no és falsificat.
El senyor Colom regirà per sota el caixó de les pastilletes i en tragué dues de color de vi ranci, i donant-me'n una digué:
—Xampany condensat !
Efectivament, en posar-me la pastilla a la boca va fer pum! i tragué escuma. Al cap do poca estona el Cosmonautilus anava fent esses i tots els astres donaven voltes entorn nostre. El xampany condensat era llegítirn.
El senyor Colom i jo ens vàrem despertar al cap d'algunes hores. L'aparell ja no anava a la vela, però seguia navegant per l'espai. El senyor Colom agafà una ullera i sortí a la finestra a veure el paisatge. Jo el vaig seguir. Per la dreta venia a tota pressa una mena do formatge de bola que semblava voler tirar-se'ns al damunt.
—Ep, senyor Colom ! Miri que toparem amb aquesta pilota.
—No és pas una pilota, és un astre.
―Vol dir que no serà un desastre?
—No sigui sapastre !
—Diastre !
Va rodar una maneta, es senti un soroll de greixonera esquerdada i de la punta del Cosmonautilus en sortí un raig de llum com un llampec que anà a topar contra l'astre.
Pel cel brillaren milers d'estrelles i el pobre bòlid fou reduït a miques, mentre el Cosmonautilus victoriós continuava el seu camí.
—Celebrem-ho, senyor Colom?
—Ca, home! Ei xampany va car !
—Doncs almenys, cinc de la dolça !
—No, senyor. Ens acostem a la lluna i cal que estiguem serens i vigilem.
—Així serem vigilants i serenos !
La lluna es veia ja molt grossa, ens feia l'ullet i badava una boca com un stadium.
—Deturem-nos-hi una estona, senyor Colom — vaig dir-li .— Voldria veure com són els llunàtics.
—Es que no hi ha atmosfera.
—Bé, home, així no hi haurà co- rrents d'aire.
—Però tampoc respirarem.
—Ja hi estem fets, home. A Barce- lona tampoc ens deixen respirar entre uns i altres.
—Ens ofegarem !
—Jo he estat a l'Himalaia!
—Anem, doncs, baixem a la lluna.
L'aparell començà de davallar i a poca estona s'aturava al fons d'un circ llunàtic. Vaig mirar per la finestra, i veient que a terra es bellugava alguna cosa, em vaig decidir a obrir i sortir al defora.
Lo que es bellugava a terra eren unes coses com rovellons que en acostar-nos-hi varen fugir a empentes i rodolant.
—Quina mà de bolets! I deien que la lluna no era habitada ! — féu el senyor Colom.
—Però són bolets que fugen !
—No fugen, no ! — exclamà el se- nyor Colom.—Mireu com es reuneixen i ens volten !
En efecte, s'havia format un gros exèrcit de bolets que avançava per tots costats, amenaçador i imponent.
—Ai que rebrem ! — vaig fer jo amb veu tremolosa.
—Què rebrem?
—Bolets !
—No hi ha por — féu el senyor Colom; — vaig a fer-hi les paus. — I dirigint-se a l'exèrcit de bolets llunàtics que seguia avançant, els demanà amb veu ferma;
— Què volets?
Però els al·ludits seguien avançant. Llavors jo agafant al senyor Colom pel faldó del gec vaig endur-me'l cap al Cosmonautilus, cridant:
—Fugim ! Hem d'evitar que ens toquin !
—Per què? — féu el senyor Colom.
—Perquè fórem tocats del bolet !
Anàvem ja a pujar a l'aparell quan de sobte... he perdut la memòria i m'hauré d'estar una setmana recordant com acabà l'aventura dels bolets.
Si la trobeu llauna, penseu que són bolets a la llauna.
GUILLEM D'OLORÓ



divendres, 24 de març de 2017

La llegenda Nova

Res d'invents, avui. Es tracta de quelcom més interessant i rel.lacionat amb el noble art de la literatura. Parlant de tot, sabeu què és la literatura ? Es l'art d'engegar-les sense engaltar o millor dit, d'omplir trenta o quaranta quartel.les amb un conte, rondalla, novel·la o vers que dit en ordinària conversació i sense la susdita literatura no ocuparia més espai que un Parenostre. Ja sabeu doncs el què és la literatura. Anem al grà.