dissabte, 25 de setembre del 2010

Atac de Roma pels Gals

Els gals eren uns bàrbars molt peluts, originaris de la Gàlia o sigui de França. Antigament s'anomenava Gàlia perquè hi havia gals i avui es diu França perquè hi ha francs. Si els gals eren peluts ho devien a les abundoses friccions d'un oli mineral que, per usar-lo els gals, es deia petroli gal.

Aquests bàrbars, trobant molt difícil el problema de les subsistències decidiren arribar-se a Itàlia a fer-se un tip de «macarroni» i agafant els trastets travessaren els Alps sense Baedeker i arribant a Torino prengueren el vermut que ja en tant reculades edats s'hi fabricava. Amb aquest aperitiu es llençaren avant com gossos afamats i sort que s'aturaren una estona a atipar-se de «burro di Milano», car si no, en pocs dies no hauria quedat «ravioli» sencer en tota la península.

A Roma, estaven tots esparverats. El Senat, tan xaruc i prudent com sempre, decidí enviar emissaris als bàrbars, demanant pau i, escollits alguns dels principals patricis amb nombrós acompanyament d'esclaus portant presents, sortiren cap al campament enemic.

Els ambaixadors anaven proveïts del mètode Allendorf per a la llengua francesa per tal d'entendres amb els gals. Arribats al campament foren presentats al cap dels enemics qui era un francès roig i gras i tan fart, que fins es deia «Breno». Naturalment, el trobaren brenant. L'ambaixador principal obrí el mètode per iniciar la conversa, mes no podé treure'n res en clar ja que el llibre sols portava tot allò de «¿Cochero, va usted a la estación?» «Hemos llegado a Orleàns», i altres amenitats per l'estil. El cap gal se'ls mirava entretant, amb signes d'impaciència i ja els pobres emissaris tremolaven i no sabien eixir del compromís quan, per sort, un dels gals s’adelantà dient que ell havia sigut sacristà i aixafava algunes llatinades. Amb ajuda d'aquest intèrpret lograren exposar llurs preten- sions al cap bàrbar, mes aquest els digué que fins haver brenat a Roma no volia sentir cap proposta.

Els delegats s'entornaren alacaiguts cap a Roma on llurs notícies foren rebudes amb gran consternació. Els cònsols procuraren en va consolar al poble com era el seu ofici, mes no ho lograren. Llavors, com no sabia ningú què calia fer, decidiren elegir un dictador perquè els ho dictés, o sigui una mena de Mussolini,

Com la raça dels dictadors ha estat sempre bel•licosa, aquest dictà de seguit preparar-se a combatre a l’invasor. De seguida els tribuna, des de les tribunes, començaren d'arengar a les masses i aquestes, un cop eren arengades, les enviaven a formar part de l'exèrcit.


Les matrones s'ocupaven en sa preferida tasca de retallar,,, draps i benes pels ferits i preparar aigua de cop i ungüent de contracàs.

Gràcies al actiu treball de tots, aviat l'exèrcit estigué a punt d’entrar en, acció. Sortiren, doncs, de Roma i es disposaren a començar la campanya. Un exèrcit romà era del més curiós que s'ha vist. Com avui els exploradora, apenes eren al camp ja pensaven en l'arròs i per fer-lo amb tranquil•litat es rodejaven de fosso i estacada, guardes i vigies, de manera que allò més que un campament semblava una mena de Montjuïc, on si no hi havia canons no hi mancaven, en canvi, catapultes, que eren uns tiradors de goma molt grossos amb els quals tiraven tota llei d'objectes, des de pedres i ferro vell fins a feixos d'escombraries, per fasti- guejar a l'enemic. També tenien uns caps de moltó de ferro, nomenats ariets, per enderrocar muralles i unes closques de tortuga de vímets recoberts de ferro on s'amagaven deu o dotze soldats quan era qüestió de fer un punt d'home.

No passaren gaires dies sense topar-ne ambdós exèrcits. Els gals embestiren furiosament, fermament els esperaren els romans. Aquests tenien disciplina, els gals tenien pit de bon. Els romans roman- cejaven, els gals gallejaven. Moltes hores durà la lluita. Els gals semblaven un torrent impetuós, els romans el mur que el detura. El dictador s'ho mirava des d'una muntanyeta i veié que darrera els bàrbars venia un nombrós estol de dones. «Què és això?», demanà. I li respon- gueren: «Es que darrera els gals vénen les gales i les galetes!» «Doncs, salvi's qui pugui! No en vull de galetes!» I el brillant exèrcit romà fugi a la desbandada perseguit i degollat pels bàrbars fins a refugiar-se al Capitoli!, mentre els gals 'entraven a la ciutat i son cap cridava: «Per fi breno a dintre Roma!»

Llavors, tot es tornà suplicar a Júpiter turnant i demés déus de l'Olimp, però aquests degueren estar enfeinats amb els Jocs Olímpics i feren el sort.

No obstant, malgrat el setge, els romans s'ho passaven bastant bé a dintre el Capitoli i com havien de passar-se els dies lluitant a la muralla, de nit dormien com una lirons, confiant que els bàrbars també ho feien així. Però, vingué un dia que els gals feren verbena i després de la sortija acordaren assaltar el Capitoli de nit per acabar la festa amb un ramell de focs naturals.

Posaren, doncs, escales i començà l'atac.

Mes si els romans dormien, altres éssers vigilaven. En el Capitoli hi havia molts animals sagrats, tal eren els pollets sagrats, els tocinos sagrats, oques, ases, etc. Aquestes bèsties eren els profetes dels romans. Així que els polls sagrats picaven, senyal de pluja, que bramaven els ases sagrats, soroll segur, i de tal manera regulaven sos actes per el fer d'aquelles bestioles, que en la nit que ens ocupa, tots s'havien adormit com a socs perquè el lloro sagrat havia cantat allò de: «Duerme, niño, duerme, que viene el coco».

Encara que els bàrbars no feien quasi cap soroll, les oques sagrades ris sentiren i engegaren un concert de «mec-mec», que els romans es desvetllaren somniant que els atropellava una bicicleta.

Eixint depressa a la muralla es trobaren amb els gals vestits de gala que pujaven escales amunt i amb força treballs lograren repel•lir l'atac, fent que s'entomessin a llurs tendes bastant maltrets.

Mes el setge s'allargà tant i tant, que els romans es morien de fam i no tingueren més remei que cruspir-se les oques que tan bon servei els havien fet. D'aquí el famós dístic de Petroni:

«Les: oques van salvar el Capitoli. Per paga les van coure en all-i-oli!»

Per fi els romans, veient-se perduts del tot, demanaren clemència al Breno, però aquest, els digué: «Vae victis!», que vol dir: «Ja heu begut oli!», (naturalment que els idiomes moderns no poden imitar la concisió llatina) i exigí trenta i pico de tonelades d'or per indemnització de guerra.

Avui no hauria pogut una simple ciutat pagar contribució tan feixuga, però
els romans, en pocs dies ajuntaren tal quantitat i feren el pes exacte. Per a fer el pes foren molt útils les romanes.

Breno, veient-se tan ric, tirà per mal camí i com tots els enriquits en la guerra, comprà pianola i automòbil ben car i anava cada vespre als «Grills-Rooms» a ballar «shimmy», fins que morí d'una indigestió de faisans a la brasa. R. I. P.

GUILLEM D’OLORÓ

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada