divendres, 7 d’abril del 2017

El Cosmonautilus

IMAGINEU-vos una mena de bocoi allargassat o bé un cigar havà escapçat d'ambdues puntes, d'un tamany com un automòbil gros, i amb una cúpula al damunt com la torratxa d'un submarí. Doncs això era el Cosmonautilus, aparell per volar per l'infinit, inventat per Don Angel Colom Aguilar, habitant al carrer de les Mosques, n.° 16. terrat.
Jo, la veritat, sóc molt valent, però en ficar-me dins aquella mena de sarcòfag sentia certes pessigolles amunt i avall de l'os bertran, preveient els treballs que passaríem. Don Angel Colom no estava molt tranquil, i mentre jo tafanejava l'aparell vaig veure que s'entretenia escrivint son testament en un paper sellat de deu cèntims, lo qual em féu sospitar que no deixava pas gran cosa.
Dins l'aparell hi havia dos seients llargs i encoixinats per seure i jeure, un reguitzell de botons i manetes i un motor que no vaig poder esbrinar si era de gasolina o de carbó de pedra. Ademés alguns rellotges i quadrants i un telèfon sense fils ni betes. Però el que jo cercava no apareixia. Per fi em vaig decidir a preguntar-ho al senyor Colom.
—Dispensi, un moment ! — vaig dir-li.
—Ja va ! «Dejo a mi suegra una peseta diaria cada mes...» Què em deia?
―Voldria indicar-me on és la teca?
—La biblioteca ? Dessota el seient.
—No, home ! La teca sense bïblio !
—La Pinacoteca ?
—Res de pinyacs ! La menjoteca, home !
—Ah, vol dir els productes destinats al tub digestiu !
—Això mateix !
—Són en el caixó de la dreta.
Vaig examinar el caixó, però no hi havia més que una mena de pildores i pastilletes.
—Ep, mestre ! Jo vull pollastre ! — vaig exclamar en veure aquell pervindre culinari. — No estic pas malalt !
—Hi haurà pollastre — féu Don Angel Colom amb assegurança, i jo, malfiat de sa paraula, vaig prometre'm que si no me'n dava menjaria Colom o almenys cabell d’Àngel.
Aquest acabà son testament, el donà a la portera i enfilant-se al aparell, va tancar la porta.
Era ja fosc i Març es veia pols vidres do la cúpula com una brasa de foc.
—Anem? — feu en Colom.
Amén ! — vaig dir jo resignat.
Va rodar una maneta,  apretà un botó, dos, tres, es senti un soroll de peixateria, revolucionaria i el Cosmonautilus deixà el terrat, atronant l'espai amb sos espetecs.
—Sempre fa aquest soroll? — vaig demanar cridant.
—Es perfectament silenciós. Això són uns correcames que he lligat dessota perquè el soroll fa sportman.
-Ah ja.! Vostè fa com aquells que duen un cartró a la roda de la bicicleta!
 —Sí, jo també sóc partidari del soroll per celebrar les coses, però les explosions que prefereixo són los del xampany.
—El de Rheims?
—Tot n'és de raïms si no és falsificat.
El senyor Colom regirà per sota el caixó de les pastilletes i en tragué dues de color de vi ranci, i donant-me'n una digué:
—Xampany condensat !
Efectivament, en posar-me la pastilla a la boca va fer pum! i tragué escuma. Al cap do poca estona el Cosmonautilus anava fent esses i tots els astres donaven voltes entorn nostre. El xampany condensat era llegítirn.
El senyor Colom i jo ens vàrem despertar al cap d'algunes hores. L'aparell ja no anava a la vela, però seguia navegant per l'espai. El senyor Colom agafà una ullera i sortí a la finestra a veure el paisatge. Jo el vaig seguir. Per la dreta venia a tota pressa una mena do formatge de bola que semblava voler tirar-se'ns al damunt.
—Ep, senyor Colom ! Miri que toparem amb aquesta pilota.
—No és pas una pilota, és un astre.
―Vol dir que no serà un desastre?
—No sigui sapastre !
—Diastre !
Va rodar una maneta, es senti un soroll de greixonera esquerdada i de la punta del Cosmonautilus en sortí un raig de llum com un llampec que anà a topar contra l'astre.
Pel cel brillaren milers d'estrelles i el pobre bòlid fou reduït a miques, mentre el Cosmonautilus victoriós continuava el seu camí.
—Celebrem-ho, senyor Colom?
—Ca, home! Ei xampany va car !
—Doncs almenys, cinc de la dolça !
—No, senyor. Ens acostem a la lluna i cal que estiguem serens i vigilem.
—Així serem vigilants i serenos !
La lluna es veia ja molt grossa, ens feia l'ullet i badava una boca com un stadium.
—Deturem-nos-hi una estona, senyor Colom — vaig dir-li .— Voldria veure com són els llunàtics.
—Es que no hi ha atmosfera.
—Bé, home, així no hi haurà co- rrents d'aire.
—Però tampoc respirarem.
—Ja hi estem fets, home. A Barce- lona tampoc ens deixen respirar entre uns i altres.
—Ens ofegarem !
—Jo he estat a l'Himalaia!
—Anem, doncs, baixem a la lluna.
L'aparell començà de davallar i a poca estona s'aturava al fons d'un circ llunàtic. Vaig mirar per la finestra, i veient que a terra es bellugava alguna cosa, em vaig decidir a obrir i sortir al defora.
Lo que es bellugava a terra eren unes coses com rovellons que en acostar-nos-hi varen fugir a empentes i rodolant.
—Quina mà de bolets! I deien que la lluna no era habitada ! — féu el senyor Colom.
—Però són bolets que fugen !
—No fugen, no ! — exclamà el se- nyor Colom.—Mireu com es reuneixen i ens volten !
En efecte, s'havia format un gros exèrcit de bolets que avançava per tots costats, amenaçador i imponent.
—Ai que rebrem ! — vaig fer jo amb veu tremolosa.
—Què rebrem?
—Bolets !
—No hi ha por — féu el senyor Colom; — vaig a fer-hi les paus. — I dirigint-se a l'exèrcit de bolets llunàtics que seguia avançant, els demanà amb veu ferma;
— Què volets?
Però els al·ludits seguien avançant. Llavors jo agafant al senyor Colom pel faldó del gec vaig endur-me'l cap al Cosmonautilus, cridant:
—Fugim ! Hem d'evitar que ens toquin !
—Per què? — féu el senyor Colom.
—Perquè fórem tocats del bolet !
Anàvem ja a pujar a l'aparell quan de sobte... he perdut la memòria i m'hauré d'estar una setmana recordant com acabà l'aventura dels bolets.
Si la trobeu llauna, penseu que són bolets a la llauna.
GUILLEM D'OLORÓ



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada