dimecres, 8 de setembre del 2010

Pròleg

En Josep Broquetas Rius, germà del meu pare*, fou el primer dels fills que tingueren el matrimoni Lluís Broquetas Peris i Maria Rius Romero, els meus avis*.

Nasqué a Barcelona el 23 d’Abril del 1900 i la seva infància es va desenvolupar amb la normalitat d’aquella època més o menys trasbalsada per la Gran Guerra que es patí entre 1914 i 1918.

La mort del seu pare quan ell tenia 24 anys li va canviar la vida de dalt a baix doncs es va haver de posar-se al cap de la família per a mantenir la seva mare i els seus tres germans més petits: Mercè, Lluís (el meu pare) i Assumpció.

* * *

Existia en aquell temps a Catalunya una revista familiar de gran tirada i que a més d’oferir un entreteniment literari per a totes les edats, difonia uns valors ètics, morals i instructius molt en línia amb el pensament d’aquell moment, a la vegada que exercia una important tasca pedagògica en l’ensenyament del català d’acord amb les normes gramaticals publicades per Pompeu Fabra al voltant de 1918.

Aquesta publicació portava per títol EN PATUFET i el seu primer número va sortir l’any 1904. El lliurament era setmanal i en els moments de màxima difusió ultrapassava els 60.000 exemplars el que dóna una idea de la seva popularitat a Catalunya.

Doncs bé a la mort del seu pare l’any 1924 en Josep es va integrar totalment a la redacció d’EN PATUFET i amb el pseudònim GUILLEM D’OLORÓ va publicar un relat humorístic cada setmana durant tretze anys lo que fa un total de quasi set-cents, a més d’un bon nombre de poemes festius així com bastants contes morals de la Biblioteca Patufet.

També a la mateixa revista però amb el pseudònim DOCTOR GALENA va escriure una sèrie d’articles tècnics―divulgatius en els que explicava la teoria i la pràctica per a rebre les primeres emissions de Radio que en pla experimental feia Radio Barcelona.

En els últims anys del segle XIX i primers del segle XX van produir―se una sèrie de descobriments i d’invents que van trasbalsar l’estil de vida que portava la societat diguem-ne civilitzada. En poc temps es va passar del dibuix a la tinta o al carbó a la fotografia (el 1888 G. Eastman comença a comercialitzar les càmeres Kodak), de l’espelma i de la llum de gas a la bombeta elèctrica (Edison 1889), de la màquina de vapor al subministrament regular d’electricitat (Westinghouse 1889), de les ombres xineses al cinema (Lumiere 1895), del carro de cavalls al automòbil (Ford 1910) i per últim de les senyals de fum a la Radio (al 1920 la KDKA de Pittsburg USA va ser la primera estació en emetre regularment programes de radiodifusió).

Els catalans que aleshores teníem fama d’innovadors i de pioners de l’industria i de les ciències, fórem els primers d’Espanya en instal•lar una estació de radio que va ser anomenada EAJ―1 Radio Barcelona. El problema que es va presentar va ser la manca total de receptors a l’abast econòmic de tots i per lo tant els articles del Doctor Galena en que s’explicava la manera de poguer-se’l construir un mateix van assolir un èxit aclaparador.

Fins ara hem fet esment de la seva tasca com a escriptor, però en Josep era molt més que això. Dominava a la perfecció el grec i el llatí fins a tal punt que la seva feina principal era la de corrector de proves de la Fundació Bernat Metge, entitat dedicada a la traducció al català i publicació dels clàssics grecs i llatins.
Però hi ha mes: Com a membre de la Institució Catalana d’Història Natural era un estudiós de la Geologia i als vint anys va publicar dos articles en el butlletí d’aquesta entitat sobre les formacions geològiques en varies muntanyes dels voltants de Barcelona.

La cosa no s’acaba aquí, no tant sols era un expert en les llegües esmentades si no que l'anglès no tenia secrets per a ell i tant es així que quan el conegut diari THE TIMES de Londres va convocar un concurs de contes, naturalment en anglès, ell en va presentar un i va guanyar el primer premi.

I afegiré que a més era soci del Centre Excursionista de Catalunya i amb la companyia del meu pare i els amics que volguessin acompanyar-los es trobaven els dies de festa a les 6 ó 7 del matí a la plaça de Catalunya i tot xino-xano s’enfilaven al Tibidabo o Vallvidrera o Santa Creu d’Olorde o Sant Mateu i uns recollien pedres amb afany geològic, els altres feien fotografies i els que no volien fer res gaudien del silenci i la pau que en aquell temps eren molt corrents en eixes contrades.

A l’hora de dinar no podia mancar l’arròs a la cassola que es feia be amb foc a terra (aleshores no hi havia incendis forestals) o l’encarregaven a alguna masia de les moltes que es podien trobar als voltants de Barcelona.+

S’han acabat les activitats d’en Josep? No, ni molt menys! Ell era un enamorat de la mar tant pel que fa a la navegació com a la natació. Va aprendre Nàutica i, amb molts sacrificis, es va comprar un balandre (vaixell només de vela d’un sol pal i d’uns 6 ó 7 metres d’eslora).Sempre que podia sortia a la mar quasi sempre acompanyat del meu pare.

Recordo una anècdota que m’havia explicat unes quantes vegades: Havien sortit de Barcelona de matinada i aprofitant un bon vent de popa es trobaven a alta mar a moltes milles de la costa. A l’horitzó van veure la inconfusible silueta d’un vaixell de guerra. A mesura que es va anar acostant se n’adonaren que es tractava d’un cuirassat de la Royal Navy britànica amb una eslora de mes de cent metres i un grapat de tones de blindatges i canons. Al ser a la seva alçada i refets de l’impressió que aquella trobada els va produir i seguint les normes de cortesia que s’estilaven en aquell temps entre vaixells de països amics, el meu pare va baixar i pujar tres vegades la petita bandera, que portava el baladre a popa, en senyal de salutació al gran navili. Immediatament i a traves dels binocles pogueren veure com un mariner baixava des del pont de comandament i a tota velocitat a traves de l’amura va arribar a popa i des allà amb la gran bandera de l’Uniò Jack va saludar també tres vegades a la petita embarcació. Cal tenir en conte que a aquella época la Marina Britànica estava considerada com la mes poderosa del mon.

* * *

Malauradament, en plena joventut, el 16 de gener de l’any 1936 va morir. Qui sap si la seva mort el va alliberar dels terribles esdeveniments que amb l’esclat de la guerra civil espanyola el 18 de juliol d’aquell any es haver de que patir al nostre país.

Als quatre mesos del seu traspàs vaig néixer jo, i la meva avia va demanar als meus pares que en record de l'oncle em posessin de nom Josep. Així ho van fer, amb la condició, per part de la meva mare, de que fos Josep Maria, d’aquesta manera em lliurava de que, en família, em diguessin Pepet com sempre l’havien anomenat a ell.

* * *

La meva intenció al fer aquest llibre ha estat la de deixar un testimoni, per a les futures generacions de Broquetas, del que va ser un membre singular de la nostra família i del que per haver mort sense descendència se n’hauria esvaït el record.

Josep Maria Broquetas i Doñate
Barcelona 12 d’Octubre de 2008

1 comentari: