D'ençà que vaig tornar de l'Himalaia, de quina expedició ja en saben quelcom i fins potser massa mos amables llegidors, sentia una fretura de córrer per les muntanyes que no podia satisfer-la passejant pels munts de grava de la Gran Via, ni pujant a aquell pilot de pedres del Parc, que en diuen Montserrat perquè el qui el construí s'errà de mig a mig, ni tampoc grimpant per les façanes com l'home borinot, mosca o dragó que aquests dies ha sigut d'actualitat. Per tot això em vaig decidir els passats dies de Pasqua a sortir per donar un tomb per les muntanyes, i recordant mes passades aventures amb el Comte l'Arnau, quina en faràs? vaig dir-me; cap a Montgrony falta gent !
De gent, el que es diu de gent, no n'hi faltava a Montgrony precisament. No menys de quaranta motxilles pujaven al Santuari per diversos camins en aquell lluminós dia de Pàsqua i es veia ben clar que a la nit ni dormint a l'estable es podria estar ample.
Com a mi no m'agraden empentes vaig decidir-me a mudar de rumb, i agafant aquell tren que serà elèctric quan ja l'electricitat sigui passada de moda, vaig traslladar-me a Ribes del Freser, deliciós país on encara no ha arribat l'invasió de gente bien estiuejant per la senzilla raó de que l'estiu és encara lluny.
A Ribes, no en volgueu més de skis, piolets, llana i altres induments d'anar lluny. Tothom anava a Núria. Jo però, seguint la meva dèria vaig deixar passar a tothom i vaig emprendre la pujada vers les serres de Montgrony passant per un
poblet anomenat Campelles on tenen una formosa carretera però no hi ha cap carro en tot el poble. Diu que esperen que els Fords baixin de preu i tots tindran automòbil.
D'aquest poblet vaig pujar pel bosc cap a Coll Pan. Aquest coll no és pas tant dur com els del Tibet, nogensmenys per pujar-hi s'hi té que posar el coll. El bosc de la pujada és bastant perdedor però jo duia un company que per trobar camins té molt nas,. Ell i jo ens avenim molt, car quan ell es cansa jo l'animo dient-li el meu nom (guillem! guillem!) i en canvi quan mes forces cauen les cull ell i me les torna.
A Coll Tan vàrem dinar. No hi havia aigua però de pa no ens en faltava com ja poden suposar. Després caminàrem llarga estona per aquells cims dominant Montgrony i la coma de Santou, lloc d'on surt mon amic el comte fantasma. Jo prou el cridava, mes no volgué sortir perquè de dia no surt mai. Apropant-se la posta de sol davallàrem ràpidament vers la capelleta de Sant Joan de Cornudell i d'allí cap el poblet de Castellar de n'Hug, lloc d'on ens envien les aigües cap a Barcelona.
No trigàrem a entrar-hi, comprovant que hi havia tanta gent com a Montgrony. La fonda, amb tot i ésser fonda, era plena
a vessar, i d'un plat de sopa escaldada i una màrfega se'n pagaven preus inversemblables.
Aprofitant la darrera claror baixàrem a veure les fonts del Llobregat. Es meravellosa la quantitat d'aigua que en brolla. Quan les muntanyes es posen a fer un riu, creieu que el fan gros !
Dormirem al poble de Castellar en una hospitalària casa on tot anà en renou per poder-nos encabir, i a la nit bufà una tramuntana que udolava seguit, seguit, i si no hi volava el comte l'Arnau, algun parent seu devia haver-hi, almenys!
Però en honor a la veritat, cal dir que en llevar-nos i emprendre de nou nostra excursió, el comte fatídic no es veia enlloc.
No pogueren dir el mateix els qui dormiren a l'hostal, car tinc entès que en llevar-se, el trobaren el compte fatídic: l'enlairat compte de l'hostaler !
Quan sortirem del poble era de nit i, sin embargo, feia lluna. Això no passa d'ésser un pleonasme car ja sap tothom que per Pasqua sempre fa lluna si no està núvol.
En eixir cl sol arribàvem a la carena en el coll de la Creueta. Allà dalt, a sortida de sol, no canten els ocells ni murmura l'oratjol ni esclaten les violes. Res d'això; allà sols es coneix que ha sortit el sol en que és més clar, però tot aquest reguitzell poètic no es coneix gràcies a Déu.
En aquestes altures, a l'estiu pasturen molts bens que es passen la vida rosegant l'herba i després remugant. I és natural que remuguin les bestioles, obligades a pujar aquelles muntanyes tan fatigoses !
Nosaltres també remugàvem, parti-cularment jo quan havent-me fet un magnífic perol de xocolata per esmorzar, el vaig deixar damunt la neu per refredar-lo i fonent-se la neu amb sa calor, s'abocà convertint-se en chocolé gelé!
Havent cruspit pujàrem al Puig Llançada on feia una tramuntana que ens llançà del puig cuita corrents per por d'encostipar-nos. Quan baixàvem veiérem que pujaven altres grups. Aquí quedà demostrada la supremacia dels que han estat a l'Himalaia sobre els demés. Quan ells hi van jo ja en torno !
En una pendent de neu se'ns escapà un bastó. Misteri ? Bruixeria ? No; rellis- cada ! El trobàrem mitja hora més avall. Ara el bastó està tot enorgullit de sa proesa alpinista i es vol fer nomenar As de bastos.
I arribem al fi de nostra passejada que fou a La Molina d'Alp, lloc on qui primer hi és primer mol i es puja al tren sense bitllet perquè no en venen.
Aquí, el meu vell i destrossat imper- meable negre rep l'alt honor d'ésser confós amb una pesa de sederies franceses per un carrabiner afanyós de caçar frau. Li demostro que es tracta d'un modest xubasquer.
—Però, és nuevo?
—Ca, si hay siete!
—Trae usted siete? Tendra que pagar derechos.
—No, si digo que hay un siete, o sea que està rotido !
Per fi ve el tren i pugem a la perrera que és on s'està més ample.
A Ripoll per prendre bitllet en el tren del Nord hi ha pinyes seques. La cosa porta cua, o millor dit, dues cues car hi ha dues taquilles.
El tren es diu « Correu » però sembla que es digui « No correu ! ». Arribem amb molt poques hores de retràs. No cal queixar-nos.
GUILLEM D’OLORÓ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada