La llegenda Nova

Res d'invents, avui. Es tracta de quelcom més interessant i rel.lacionat amb el noble art de la literatura. Parlant de tot, sabeu què és la literatura ? Es l'art d'engegar-les sense engaltar o millor dit, d'omplir trenta o quaranta quartel.les amb un conte, rondalla, novel·la o vers que dit en ordinària conversació i sense la susdita literatura no ocuparia més espai que un Parenostre. Ja sabeu doncs el què és la literatura. Anem al grà.
Ja té gana tan dejorn en Guillem ? es demanaran els meus llegidors en sentir això d'«anem al grà». Es cert, tinc gana, però no de menjar grà ni palla sinó de començar aquest article que per ara, gràcies a la molta literatura que hi vaig abocant diu molt i no diu res.
Es doncs, relacionat amb el noble art de la literatura ço que vaig escriure, per tal com tendeix a continuar la modernització de faules i llegendes que vaig inaugurar setmanes enllà amb la renovellada faula del Llop Astut qui havent-se disfressat de bè fou menjat per Pasqua. Em mou a continuar aquest renovellament de l'art literari la següent carta que he rebut fa poc d'un meu íntim amic del qual us he parlat sovint:
— Infern, 20 agost 1924. — Estimat Guillem: Aquí baix es llegeixen amb molt de gust els teus exhilarants escrits (m'estarrufo). En Llucifer diu que vol fer-te venir a dar-nos una conferència sobre l'art de fer barrila i això que a l'infern de barrilaires no n'hi falten car generalment hi venen els més juerguistes i troneres. Però trobo que, amb notòria injustícia, fa temps que no parles de mi i això no va a l'hora. Jo prou t'he esperat a Santou un grapat de dies exposant-me a un encons-tipat però no has vingut. Per lo tant, t'envio aquesta pel correu de Ripoll (que, com saps, és un tren infernal) per dir-te que quan ans millor expliquis a tos llegidors la meva llegenda modernitzada perquè ja estic cansat d'ésser una antiquité. Ton afectissim: Arnau, comte de Mataplana.
Qualsevol no en fa cas dels manaments d'un condemnat que s'apa-reix ! Jo no estic pas perquè el comte Arnau en surti a mitja nit a estirar-me les cames i per lo tant vaig a obeir sa requesta.
Escolteu doncs la relació nova de la llegenda del comte tal com podia portar-la «Los Sucesos».
 —Misteri ? — Terrible crim ! — El criminal perseguit. — La desaparició — Les víctimes.
Ocorregué anit un estrany delicte. No s'ha pogut encara haver el criminal però s'espera que dintre poc la Guàrdia Civil li donarà caça. Es el cas que les monges del convent de Sant Joan de les Abadesses havien matat porc per escaure's Sant Martí i tenien la víctima oberta en canal a la porta del rebost que dóna al jardí esperant a l'endemà per tallar-lo i fer-ne botifarres i pernils. Al mateix temps el Comte l'Arnau de Mataplana, senyor de Gombreny i Castellar, caçava en els boscos de Serra  Cavallera vora les mines de carbó i no havent trobat cap senglar retornava al vespre amb el sarró buit.
Baixant cap a Sant Joan senti xisclets dins cl convent i portat per sa cavallerositat s'hi encaminà creient que necessitaven auxili. Trucà a la porta i li sortí la germana tornera.
—Què vol el cavaller ?
—He sentit xisclets en vostra casa i vinc a afavorir-vos.
—Mercès, senyor, però no cal. Es que estàvem matant un marrà de cent carniceres.
—Això em convé ! exclamà el comte. Justament vinc de caçar i no he mort res. Veneu-me el marrà i el duré a ma comtessa dient-li que és un senglar que he mort al bosc.
—Ho diré a les Abadesses féu la tornera tornant a dintre.
A la poca estona comparegué de nou davant el comte acompanyada de Ma-dona l'Abadessa.
—Senyor, nostre marrà està a vostra disposició al preu de dues pessetes la terça.
—Ho trobo car, féu el comte, me'l dareu a set rals.
—Es preu fixe, digué l'Abadessa: Al poble ens en fan pagar al mateix,
—Pela amb vuitanta i és meu !
—Dues pessetes, senyor.
—Una vuitanta i cinc !
—Dues !
—Una noranta !
—Dues !
—Jamai ! La pagareu cara, Abadessa, vostra tossuderia. A reveure !
—Adéu-siau senyor comte !L'Arnau es dirigí a la plaça on els seus homes feien vermut amb farcides esperant el sopar i els digué amb veu de trò:
-A las nueve en el convento ! No m'han volgut vendre el llomillo sol, doncs jo menjaré ara llomillo amb mongetes i si convé amb Abadesses i tot !
La soldadesca aplaudí i proveint-se d'escales de bomber s'enfilaren per les altes parets del convent. Però la Mare Abadessa la sabia molt llarga i després de fer amagar les monges en la capella posà en el pati un rètol que deia: «El celler, a dreta».
Cap allà s'encaminaren els soldats per escurar el vi de missa deixant al comte sol amb el marrà.
—Quin porc més formós ! Quina llangoniça en farem ! exclamà l'Arnau amb cobdícia, i traient sa daga anava a tallar-ne un tros quan una cridòria el sobtà. Els seus soldats sortien del celler vessant aiguardent per ulls i orelles i amb el foc d'una pipa se'ls encengué la cara. Creient veure els dimonis saltà l'Arnau la tanca seguit dels encesos soldats, pujà a cavall i encara corre segons diuen els muntanyencs del Ripollès i segons jo he pogut comprovar.
No es publiquen fotografies del criminal perquè, com havem dit encara corre i haurien sortit mogudes.
Queda satisfet mon amic Arnau i modernitzada sa llegenda.
Sols falta afegir que les mongetes en veure's lliurades d'ésser menjades amb llomillo pel crudel comte celebraren una gran festa menjant bisbe de tocino i ballant la Sardana de les Monges.
                       GUILLEM D'OLORÓ