divendres, 19 de maig del 2017

Del dia... i de la nit.

CASTANYES, panellets, corones, Tenorios i altres excessos, han sigut cl tema obligat de la passada setmana, i com podria jo deixar de parlar-ne, malgrat les vint-i-tres mil dues-centes trenta dues cartes que he rebut dels meus llegidors i. que estan esperant ésser contestades?
No! i mil besas no!, que diuen en els drames paralelògrams (que es fan al Paralel). Jo estic obligat a dir quatre mots, quatre ratlles o quatre bestieses (ara!) sobre la festa de Totsants i els seus inevitables acompanyaments.
Es diu en certa vella crònica, escrita per un ermità que vivia a la Plaça de Catalunya en el remotíssim temps en què era un desert, millor dit, una mica menys desert que és ara, ja que no hi havia palmeres ni oasis amb pous metropolitànics; diu aquesta crònica, doncs, que en l'època de son autor hi hagué un conflicte que amenaçà portar moltes trifulgues. Fou el cas que els fabricants de calendaris anaren a queixar-se a Sant Pere perquè deixava entrar massa gent al cel.
—Què us fa això a vosaltres? — demanà el sant de les claus.
—Veurà; entrant-hi tanta gent, hi ha molts sants, tants, que ja no caben en els nostres calendaris i haurem de fer-los més grossos.
—Feu-los-hi.
—Es que els hauríem d'apujar i no ens els pagarien. Hi ha massa competència, perquè amb els temps atzarosos que corren són molts els que fan calendaris.
Sant Pere els prometé estudiar l’assumpte, i dies després l'Associació Mútua d’Astròlegs i Editors, que era i és encara l'acaparadora del negoci calendàric, rebé una missiva del sant proposant la col·locació dels sants que no cabessin al calendari, al dia 1.er de novembre.
L'Associació se'n congratulà, i acte seguit s'incloí en el Calendari la nova festa. Però uns quants esquirols continuaren fent la competència amb calendaris complerts, ço és, col·locant-hi tots els sants, ben repartits.

Els de l'Associació s'indignaren, i armant-se de garrota i pedres i altres estris ofensius varen anar a atacar els dissidents. En record de les moltes castanyes que es varen repartir, s'ha conservat el costum de fer per Totsants la castanyada. Desprès de la batussa, molts difunts restaren en el camp de  batalla, i per això l'endemà de Totsants es celebra la festa dels Morts.
Els panellets es mengen per Totsants per recordar-nos que s'acosta el fatídic temps dels penellons, i pel dia dels Morts es porten Corones a Can Tunis perquè pels difunts amb lo més econòmic n'hi ha prou, i això són les corones, que per cinc rals en donen deu mil i les gràcies.
Respecte al Tenorio, hi ha molt que dir, però no ho diré pas tot, car fóra exposar-me a perdre la meva popularitat el voler anar contra la popularitat del Tenori, el qual malgrat, ésser notori que és un drama mortuori, viu en un castell de vori, del qual mon esforç tranzitori no lograria desbancar-lo, ni fer que mori sa preponderància.
Es el drama predilecte dels aficionats, tant o més que El Puñal del Godo. Potser és l'obra que més vegades ha estat representada en escenaris de sala i alcova.
Jo ja m'enterneixo només que de sentir aquella sublim quarteta del principi:
«¡ Cual gritan estos malditos!», etc.
I després tot allò de: «Tú eres el màs ofendido» i «¿ No es bardat, anquel da mort ?» és senzillament sublim i val la pena de pagar els dos rals per sentir-ho.
Però lo més bonic és quan alguna de les estàtues té picor i esternuda mentre Don Joan els dia fantasmas vanos, i també és digne de notar el soroll de corrioles i fustes que es sent quan el Cuamendadort es filtra per la paret.
Però, ara que hi penso, això es va allargant massa i no em quedaria temps per començar a contestar les 23.232 preguntes que a hores d'ara ja he rebut. Deixem-nos, doncs, de Tenori i passem a quelcom més meritori i peremptori.
Un senyor que es firma B. Delort em pregunta què cal fer per anar a Horta sense, empentes i no marejar-se.
Realment és tot un problema, i sobre tot pel senyor que B. Delort, lo qual pressuposa una ingènita ignorància. Ara es pot anar i venir d'Horta amb uns
esplèndids tanks d'alumini, dintre els quals els passatgers ja no van com sardines de llauna, perquè aquests tramvies no són llaunes com els altres, però hi van com sardines de barril i no fan barrila.
Lo que hi manca en aquest tramvies-tanks és una sèrie de ganxos i penja-robes
en la part externa que serveixin perquè els passatgers es puguin dedicar al sport de penjar-se al tramvia tal  com feien amb els vells.
De tota manera, senyor B. Delort, jo li recomano que si vol anar a Horta amb tranquil·litat es compri un auto, un auto ben ràpid i amb uns colors ben llampants, un auto-suggestiu, en una paraula. No li recomanaré la marca Ford per por de què me'n regalin un per l'anunci, lo qual fóra una desgracia ben sensible. El més econòmic, no hi ha dubte, és el Fiat, sobre tot si després no es paga.
Altrament una tartana també el durà a Horta, així com un bon aeriplà. Tots els aviadors que atravessen l'Atlàntic fan escala a Horta (Açores).  
El senyor P. Xater em diu que vol anar a pescar a l'escullera i em pregunta: Un cop tirat l'ham, què es fa quan piquen?
Resposta: Grati's.

GUILLEM D'OLORÓ 

N.   B. — Queden 23.230 cartes per
contestar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada