L'amic Cirera s’ha comprat un automòbil. Un automòbil, com diu ell, de « pistó » encara que, segons ma pobre conjectura, de pistó en són tots o millor dit , de pistons , un a cada cilindre.
Naturalment , l’auto de l’amic Cirera és un Ford perquè la butxaca no li permet altra cosa. Ell diu que ho fa per seguir la moda i en veritat és innegable que el Ford està de moda car és el cotxe que més es veu. Amb això passa com aquell que deia : Tothom fa molt cas del pollastre i dels llagostins , i jo és el que menjo menys. Així també l’amic Cirera va dir : Tothom fa molt cas dels Rolls i dels Hispanos i jo veig que quasi ningú en té. Doncs vinga un Ford !
Demés, com diu ell , els altres seran més grossos , més ràpids , més bonics , però el seu és més Ford , i aquesta és una condició indispensable per circular per les carreteres que disfrutem.
En una setmana que fa que el té no ha aixafat més que dues gallines i un gos, ha rebentat dos pneumatics damunt d’ampolles trencades i ha topat amb tres tramvies , resultant sempre sencers ei cotxe i son ocupant, prova innegable de què el cotxe és molt Ford i que l’ocupant és un tros de suro.
En semblar-me que ja havia adquirit en Cirera la suficient experiència automobilista per poder fiar-me d’ell, vaig acceptar la invitació que en féu de donar un passeig amb el seu Ford , creient que els HP no es desbocarien.
Però així que vaig estar embarcat ja em penedia d’haver acceptat. En Cirera engegava el vehicle a gran ve1ocitat i quan era hora de frenar tenia que rumiar com
se feia. Travessant una plaça es posà a fer esses davant d’un senyor esverat que tampoc sabia si anar endavant o endarrera, fins que a la fi , cotxe i transeünt restaren parats un davant l’altre.
Tornant a engegar ens dirigirem al carrer d’en Muntaner a provar si tirava i amb un xic més ens tirem nosaltres de cap al fosso del carril de Sarrià.
La cosa anava prenent mal aspecte i encara el prengué pitjor quan , sentint-nos cridar des d’una cantonada, ens deturàrem per deixar pujar al qui ens cridava, que no era altre que un company d’en Cirera, l’home més funest i funerari que mai ha existit.
N’hi ha prou amb dir que s‘anomena Clotari Mori Mata , que és molt poc viu i bastant calavera, viu al Fossar de les Moreres i fa de conserge d’una casa de socors.
Amb aquest cataclisme vivent en nostra companyia per força teníem de prendre mal i així ,va ésser.
La cosa fou de lo més senzill que s’ha vist en matèria de desgràcies, i encara és l’hora en que no havem retornat del ensurt , però , segons en Cirera , cent vegades que s’hi trobés li passaria el mateix.
Veureu que (però abans deixeu-me arreglar l’embenat del cap , que em fa mal) ,
anava fent-se tard però en Cirera no volia tornar encara cap a casa per tenir ocasió de lluir sos fanals elèctrics quan se fés fosc. Així fou que ens trobaren ja negra nit en la carretera del Tibidabo passejant amb els llums encesos. En Mori, que no perd ocasió de col•locar algun xisto funerari o alguna història avorrida, ens anava explicant la manera més fàcil de matar un home sense soroll. No cal dir que tant jo com en Cirera rera ens divertíem com dos mussols d’aquells que s'hi fixen tant. 
Tot d'un plegat vàrem sentir un tret dintre el bosc , segurament d'algun caçador que es creia que era de dia per equivocació perquè amb el resplendor de' nostra instal-laci6 elèctrica qualsevol s'enganyava. En Clotari ja en tingué prou per posar-se a contar-nos algunes fetes dels bandolers en les carreteres que ens posaren bastant intranquils i mes quan per causa inconeguda els fanals es posaren a fer mala cara.
―I no sols en altres temps, anava dient en Clotari – sinó també ara de poc , aquí mateix hi ha hagut atracaments i robatoris. Una pandilla de ex pistolers s'han dedicat a deturar automòbils amb un fanal vermell i saquejar sos ocupants , maltractant-los.
– Doncs a mi no em deturaran, exclamà en Cirera excitat. Ves si per un fanal vermell jo deturaria l’automòbil !
Amb aquesta assegurança quedàrem tots tranquil•litzats i ben resolts a passar avant malgrat totes les oposicions.
De sobte, en tombar un revolt veiérem a una vintena de metres de distancia , al mig de la carretera , un fanalet vermell. Com els nostres fanals s'havien anat apagant no poguérem veure si era, gaire compacte el grup de pistolers, mes no per això flaquejà nostra decisió. L'amic Cirera (oh bon amic ! ) donant tot el gas a la màquina la llençà endavant a mes córrer fent alhora un estrident senyal amb el clàxon.
Solament que no es tractava d'un grup d’atracadors, sinó d'un pilot do grava , damunt el qual el fanalet assenyalava el perill.
L'«acordeon» , abans Ford , fou extret del lloc per un carromato , mentre a nosaltres se'ns emportaven els de la Creu Roja.
I avui encara l’amic Cirera exclama, enutjat contra les lleis imprevisores : Si els lladres fan servir els fanals vermells, per què no en posen de verds damunt els pilots de grava !
GUILLEM D’OLORÓ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada