divendres, 10 de setembre del 2010

De Història antiga

Quan regnava el rei Pepet, nét i successor de Na Maria Castanya, l’ús de les aigües medicinals era gairebé desconegut perquè, no existint la fabricació d’ampolles, resultava molt incòmode llur transport, que alguns industrials havien intentat amb sacs i cistells sens lograr res de profit. Necessàriament devien estar molt atrassats en progrés quan no sabien fer una cosa tan fàcil com les ampolles que avui es fan bufant.

Això en quan a l’ús de les aigües a domicili; ara, d’anar-les a prendre al balneari ja en sabien tant com avui, i cada estiu s’organitzaven colònies per anar a prendre les aigües que, naturalment, eren de colònia.

Hi havia parers molt contraris respecte al punt en què convenia més passar l’estiu, doncs mentre uns opinaven per l’aigua de mar, altres preferien la de muntanya, essent ja cèlebres les viles de Caldes de Montbui, el nom de la qual es deriva de Mont-bull, al•lusió a ses calentes aigües; Caldes de Malavella, on vivia la cèlebre sàvia Urganda, i Montgat, centre dels partidaris del mar, nomenat així pels gats que hi agafaven amb l?« Anís del Mono » que compraven al passar per Badalona.

Entre els partidaris de l’aigua de font hi havia freqüents batusses que contristaven a les persones pacífiques del reialme, fent que tothom s’afanyés a cercar solució al paorós problema.

La solució vingué per ella mateixa, mes solament després de llargs anys de divisió i costant al pobre rei Pepet amargs sofriments. La cosa anà així, segons conta la crònica de l’arab Mulei Beni Ben, que vivia en l’any seixanta abans de la Camància :

El rei tenia un fill, l’anomenat príncep Florit, tan formós com el seu nom i ben digne d’heretar la il•lustre corona del seu pare. Aquest, posant en son hereu totes les esperances de millorament de son regne, volgué donar-li una educació perfecte que l’habilités per regnar amb saviesa i equitat. A tal fi, quan el príncep tenia setze anys, l’envià a estudiar a Salamanca, on hi havia en aquell temps la fàbrica de savis més important de la « península e islas adyacentes ».

Allí el príncep es portà durant alguns anys com el més perfecte estudiant, guanyant els primers premis a les classes de billar, empenyant-se el rellotge, no pagant la dispesa i sortint amb la colla cada vespre a rebentar guitarres sota les voltes de la plaça.

Com el rei Pepet li agradava molt l’arròs amb carabassa, no li desagradà que els primers anys son fill n’hi enviés algunes a fi de curs, però passant temps i seguint els estudis del príncep en el mateix camí cucurbitaci pensà estalviar-se la matrícula i l’envià a cercar per son primer ministre.

Al tenir-lo en sa real presència li dirigí el següent discurset, la copia taquigràfica del qual ens conserva la història.

« Ejem ! ejem ! Fill meu, molt em plau reveure-us, però més em plauria si havéssiu tornat savi com jo us volia. Cal, però, acontentar-se amb ço que els déus ordenen i veig amb gust que si no haveu après de llegir, en canvi, vos han ensenyat a viure. Fill meu, teniu vint-i-dos anys, jo ja soc vell i aviat moriré ( aquí una llagrimeta, el fill : No, no ! ). Sí, fill meu, sí, ja m’ho conec prou ; baixo ràpid al sepulcre d’ençà que no puc pair les costelles, i per això, i a l’ensems per assegurar vostre esdevenir, he resolt casar-vos ( el príncep s’esgrogueí ). Vostra esposa serà na Dolça, filla del comte Johan Holor, el qual ( en veu baixa ) li dóna quatre milions de marcs per dot ».

El príncep, tremolós i decidit a l’ensems, interrompé aquí a son pare, fent-li present que tal matrimoni era impossible ja que la gent es riuria de sa esposa anomenant-la na Dolça Holor de Florit.

Florit, demés, confessà a son pare que li repugnava aquesta unió perquè estava enamorat i promès amb una formosa salamanquesa.

El rei esclatà en folla ira perquè entre ses qualitats tenia la d’un geni infernal i llençà enlaire la corona i a terra el ceptre i d’una cossa estavellà el tron, acabant per fer tancar a son fill en la torre mes alta, dient-li que s’hi estaria fins que tingués a bé maridar-se amb l’opulenta na Dolça.

El príncep plorà amargament sa dissort i d’aquí vingué sa salvació perquè justament això s’esqueia en un hivern molt cru i, plorant ell a la finestra, les llàgrimes anaven formant un llarg ciri de glaç que aviat arribà al peu de la torre, fins que, veient-lo prou rabassut, el príncep s’hi deixà anar, arribant a baix en pocs moments.

Llavors travessà el fosso, que també era glaçat, i fugí vers la muntanya.

El rei, al saber la fugida del seu fill, restà consternat. Després de fer matar al seu primer ministre, mida que prenien els reis d’aquells temps al succeir-los alguna desgracia, ordenà a sos vassalls que cerquessin arreu a son volgut Florit, amb la sana intenció de fer-ne mandonguilles en quan pogués arreplegar-lo.

Després de molt temps de recerques inútils, decidí el rei anar a veure la cèlebre mala-vella de Caldes, la sàvia Urganda.

Aquesta li digué que sa ciència no podia tornar-li el fill, però podia, en canvi, castigar-lo amb encantament perpetual, així com a sa enamorada.

El rei s’hi avingué, i, després de regatejar un xic el preu del servei, la sàvia féu unes operacions per medi de les quals el rei Pepet pogué veure la donzella salamanquesa convertida en el fastigós animal que porta aquest nom i el príncep Florit transformat en roca dura.

Mes Urganda s’emportà en el pecat la penitència perquè el príncep es trobava, a l’ésser encantat, en un poblet de la costa, vora el mar, i com seguia plorant incessantment, rajà de seguida de la roca una corrent d’ardents llàgrimes que esdevingué una font termomineral que prompte va fer la competència a la de mala-vella, la qual va perdre tota sa clientela, que trobava millor les noves aigües.

Situades aquestes entre el mar i la muntanya prompte atragueren els partidaris de una i altre, posant pau al regne i al cor del rei Pepet, i donant origen a la mai prou lloada i tres vagades medicinal vila de Caldetes, on encara avui el pobre príncep Florit està plorant ardentment la seva dissort augmentada a l’escoltar com destrossen els veïns de la « colònia » l’harmoniosa parla de sa estimada salamanquesa.

GUILLEM D’OLORÓ

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada