La marquesa de los Pinares de Abajo donava aquella tarda un « five o’clock » amb pastes i jazz-band, on s’havien reunit totes les elegàncies de la ciutat. Els invitats, de rigorosa etiqueta, anaven entrant als espaiosos salons als acords de la marxa « Hay que ver », interpretada pels negres falsificats amb sos exòtics instruments d’espatllar orelles.
La senyora de la casa feia els honors amb sa amabilitat acostumada, i el cronista de salons es veia materialment assetjat pels aristocràtics concurrents, desitjosos de veure llurs noms en lletres de motllo, innocenta mania, gràcies a la qual alguns pobres periodistes poden treure sovint el ventre de pena.
A l’hora del buffet hi hagué quasi bufetades per l’apresurament d’alguns invitats que no havien dinat per tenir major capacitat gàstrica disponible i ara sentien inaguantable pressa per atipar-se. Es parlà molt d’un incident entre don Nuño de los Manzanos i el baró de Torraneules, originat per una inoportuna trepitjada amb la consegüent visió estel•lar per part de la víctima. La cosa no prengué majors proporcions degut a la intervenció del baró del Xarel•lo, de la Protectora d’Animals, el qual logrà convèncer als contendents d’acceptar una transacció honrosa.
Restablert l’ordre, i retornades en si les nombroses dames que havien sofert atacs de nirvis, es procedí a la repartidora del te mentre el jazz interpretava un aire japonès amb acompanyament de terratrèmol.
L’animació arribava al seu màxim, però, sigui per efecte del te o bé per efecte de la murga, poc a poc els rostres dels comensals anaren prenent aspecte avorrit i s’escoltaren discrets badalls. La marquesa se n’adonà i digué per lo baix al seu marit :
- Aquesta gent s’avorreix. Què els podríem fer per animar-los ?
I respongué ell, en el mateix to :
- Retirem-nos una mica a la sala propera i així podran entretenir-se a criticar-nos.
No fallà la previsió del prudent marquès. Tan bon punt, pretextant una indisposició de la senyora, s’hagueren retirat, començaren els invitats a fer saborosos comentaris :
- Han vist quin te més aigualit ? Aquestes pastes són de ciment armat !
- Quina musica més desafinada !
I així successivament cada u hi deia la seva i tots trobaven que mai s’havien divertit tant.
Mentrestant, el marquès havia tingut una idea lluminosa per a retornar l’animació a sos convidats. Agafant un taxi de 0’60 el Km. el dirigí al Circ Eqüestre a llogar alguns actors.
A la poca estona feien sa entrada triomfal un malabarista, un clown i un prestidigitador en els salons de los Pinares de Abajo. Llur presència fou acollida amb gatzara general i tot seguit començà la representació.
El malabarista agafà una dotzena de platets de te i llençant-los en l’aire restà sorprès al rebre en ses mans, els bocins dels plats, els fragments d’una aranya de cristall filat segle XVII que era el més legítim orgull de la senyorial mansió de los Pinares. Desprès posà en equilibri una cadira sobre son nas, i els convidats pogueren comprovar que els marquesos tenien cadires amb el seient apedaçat.
En vista de l’èxit es retirà l’equilibrista i començà el pallasso ses gràcies.
Després de fer un salt mortal de veritat per una formosa lluna de València dintre la qual es clavaren ses sabates, renuncià també a les proves gimnàstiques i es limità a fer riure a la concurrència amb aquells xistos de Circ que totes les mainaderes saben de memòria :
- En què s’assemblen un elefant i un raspall ? I en què es diferencien un elefant i una puça ?
Després va ensenyar al públic la manera de treure una moneda del fons d’una galleda d’aigua sense mullar-se la mà i fou abocant la galleda als peus dels convidats.
Finalment, volgué amagar-se darrera un cortinatge i el féu caure damunt una tauleta plena de pisa i copes, els deliciosos sons de la qual divertiren extraordinàriament a la concurrència.
Després començà ses tasques el prestidigitador amb l’adivinació del pensament. De seguida endevinà que el comte de Rocacòdol pensava en la mona de Pasqua i que el doctor Marfuga no pensava res. Acabat això féu quatre jocs de mans amb cartes i mocadors, transformà una cadira en un rellotge polsera i tragué quatre lloros de dintre una capsa de mixtos. Prengué després una garrafa, hi posà aigua i anà servint a tothom la beguda que li demanaven : vi, cafè, benedictine, conyac, petroli, etc. , etc. Al veure aquests prodigis, el vescomte de La Frontera, conegut per sa afició al Xerès, volgué inspeccionar la garrafa assegurant que sols hi havia aigua clara, i, per provar-ho, n’hi serví una gran copa. El vescomte la begué amb mostres de satisfacció i, sens parlar, l’allargà de nou per tornar-hi i després altra vegada. Apagada ja sa set digué sospirant :
- Si jo hagués sabut que l’aigua clara era tan bona, no m’hauria gastat en vi tantes pessetes !
Interrogat pels circunstants, confessà el vescomte que mai havia begut aigua, dons pensava justament que si quatre gotes fan malbé la carretera, quines destrosses no deu fer en nostres estómacs un trago d’aigua !
Allavors el prestidigitador anuncià, com a « último número » una exhibició de pusses domesticades. Aquests interessants animalets començaren ses evolucions damunt la taula fent l’instrucció militar a toc de timbal i exercicis de gimnàsia sueca. Després fou exhibida la puça campió del salt d’alçada, guanyadora de la copa de plata jove en el concurs d’insectes paràsits de Xicago. Colocat l’animalet sobre un paper blanc, el domador li donà les veus de reglament :
- Veiam. Faluga ! Un, dos, tres ; salta !
I na Faluga saltà i anà a caure damunt la baronessa de Vitigudino.
D’excuses i compliments no en volgueu mes. El pobre domador acabà els diccionaris d’urbanitat. La senyora baronessa, amb tota dignitat prengué amb ses mans enguantades el savi insecte i el retornà a son posseïdor. Aquest, renyant a la bestiola per son excés de zel, la col•locà de nou damunt el paper i tornà a manar-li :
- Un, dos, tres ; salta !
La puça no es mogué.
- Un, dos, tres ; salta !
No vol saltar. El domador pren la lupa per veure si ha pres mal en l’exercici anterior i, després d’observar-la detingudament, diu amb veu rancuniosa, inclinant-se molt fredament davant la baronessa :
- Dispensi, senyora, però aquesta puça no es la meva !
Aquest petit incident augmentà de tal manera la hilaritat de la concurrència que
el marquès de los Pinares cregué conve-nient despedir a la « troupe » i, poc després, es retiraven també els invitats els quals, si hem de creure el cronista de salons, restaren encantadíssims de tan deliciosa festa.
GUILLEM D’OLORÓ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada