dijous, 9 de setembre del 2010

El Comte l'Arnau

Pujant a Montgrony, sota un sol de justícia que em recremava l’esquena i em feia suar l’aigua beguda vuit dies abans, vaig deturar-me una estona sota el portal d’una caseta, rònega com totes les d’alta muntanya i plena de sentor d’herba fresca que hauria sigut deliciosa a no venir barrejada amb altres menys sanitoses.

Mentre descansava se m’acostà un eixerit vailet que guardava allí vora unes quantes vaques, i creguí convenient enterar-me per ell de ço que em preocupava.

- Has sentit parlar del comte l’Arnau, menut ?

- Goita ! - féu ell, amb son pintoresc llenguatge. - També el coneixeu, vostè ?

- No he tingut mai el gust de veure’l. I tu ?

- Ah, quan ix no ens deixen sortir de casa perquè trona i llampega.

- I, doncs, com ho saps que surt ?

- Perquè la padrina ho diu.

- I surt sempre que hi ha tempesta ?

- Sí, sinyor, i em sembla que ixerà esta nit.

Efectivament, per la banda de Coma Armada treien el cap uns núvols gens afalagadors, en vista dels quals i tement mullar-me, en vaig despedir del menut i, a Bon pas, vaig emprendre el camí, arribant a lloc al moment que començava a ploure.

Tota la vetlla dominà la tempesta i, havent passat el Sant Rosari vora l’escó, una velleta castellanesa ( s’anomenen així els de Castellar d’en Huc ) em féu notar que es sentien les petjades del cavall maleït i els udols del condemnat i dels llops infernals que el perseguien.

En anar-me’n al llit tenia el cap ple i excitat per aquestes rondalles, que sols escoltant-les en son marc adequat es pot comprendre l’efecte que causen, i quan després d’una hora de jeure no podia dormir, em vaig decidir a anar a veure personalment al paorós fantasma.

Vaig sortir pel reixat de dalt que dóna a la muntanya i, passant pel vell monestir de Sant Pere, vaig prendre el camí que porta vers Coma Armada.

La nit havia millorat; lluïa el creixent de la lluna cap a l aposta, però encara anava bruelant la tramuntana i pels cims seguia el rodolar del tro.

Vaig arribar a Santou i em vaig asseure vora el forat de l’avenc, decidit a esperar que el senyor comte tornés a casa.

No passà llarga estona. La tempesta tornava a davallar de les cimes i aviat em vaig veure rodejat d’espessa boira d’on sortien trons i udols. En la fosca lluí de sobte un llamp vivíssim i a sa claror vaig veure al cavaller que arribava. A l’ésser a la boca de l’abim, el cavall parà i ell descavalcà amb mostres de malhumor.

Què és això que us surt del nas !
Valga’m Déu, val !

li anava a dir jo, recordant la vella cançó popular quan, oh, sorpresa ! el comte l’Arnau es treu un mocador de butxaca i es posa a sonar-se desaforadament. No cal dir que vaig callar-me la pregunta, que hauria sigut indiscreta.

- Què feu aquí amb aquesta nit ? - em digué, a l’adonar-se de ma presència. - Jo que hi estic tan fet m’he encostipat, què fareu vós !

- Senyor comte - vaig dir-li, - per tenir l’honra de parlar-vos hom pot arriscar-ho tot.

- Doncs ho heu encertat de venir avui, perquè no penso tornar a sortir mai més.

- I quin motiu hi ha per tan greu resolució ?

- És que ja estic avorrit del que em passa ! Abans donava gust això de fer d’ànima en pena. Així que sortia, totes les portes es tancaven, la canalla s’amagava sota la palla, les velles penjaven creuetes al balcó i fins els homes no les tenien pas totes. Ara, en canvi, apenes baixo un xic de les cimes ja sento uns sorolls estranys més infernals que els meus. No puc defensar-me amb tanta competència. Aquí són uns embuts que canten, allà uns carros que tronen, més enllà uns molinets que fan musica... Vaja, que no es pot viure

- Però això és el progrés, senyor meu ! El fonògraf, el « David » i el piano de maneta son els útils més perfeccionats i indispensables per als estiuejants.

- Doncs jo m’estimo més estar-me a l’infern tot el dia - prosseguí l’enutjat comte. - I com si això no fos prou, ara les han enfilades en passar-se les nits al carrer amb lluminàries i focs i saraus, i naturalment, jo no faig més que papers ridículs. Avui mateix, sense anar més lluny, al passar per damunt de Ribes m’han disparat una estrella amb cua...

- Ah, un coet !...

- Cua o coet, la qüestió és que encara em cou la cremada que m’he fet. Vaja, decididament, no surto més.

- Però i vostre súbdits gumbernesos i castellanesos, no els podeu pas deixar. No sou el senyor feudal de Mataplana ?

- Bé veurem; si em prometeu no deixar venir mes aquesta gent de ciutat que tot ho destarota, potser encara em quedi.

- Els comunicaré vostre desig.

En aquestes sortí una fortor de sofre i flames verdoses de dins el forat i se sentí la veu d’en Pere Boter que cridava :

-Ep, Arnau, que no tornes ? Mira que t’he escalfat el llit perquè suïs.

N’Arnau semblà vacil•lar, tement potser els turments que l’esperaven, però en aquest moment veié un globus de paper de la festa major de Campdevànol que venia a caure allà a vora i amb sa cara grotesca li feia ganyotes.

-Fins aquí em perseguiu ? exclamà furiós. - No surto mai més !

I ressonant sa armadura com la planxa dels trons en els teatres d’aficionats, es precipità a l’avenc seguit del cavall negre i dels llops.

Al mateix temps em vaig despertar trobant-me en el llit a l’hostaleria de Montgrony, mentre per la finestra m’arribava, en lloc del soroll de la tempesta, que ja havia passat, l’estrèpit de dos automòbils perseguint-se per la carretera de Gombreny i desvellant les muntanyes amb ses escandaloses bocines.

GUILLEM D’OLORÓ

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada