Havent-se assabentat de què en una vall de les Guilleries havia aparegut una. forta cria de senglars, en Pau Patam, caçador de primera marca i a l'ensems bromista funerari, envià a alguns companys el següent avís redactat en forma d'esquela:
«Don Jabali Salvaje—fallecerà el próxirno domingo habiendo recibido cuatro tiros. Su futuro matador, don Pablo Patam, invita a sus amigos al luctuoso acto. Sale tren a las 5'40. No se invita particularmente.»
En rebre aquest xisto d'enterro., en Quim Tresols, en Pere Burràs i en Joan Sacsons, companys d'aventures de l’intrèpid Pau Patam, prepararen tots la seva indumentària i «trastos de matar», decidits a no deixar senglar en tota l'encontrada de les Guilleries.
Ordinàriament portaven sols la escopeta de dos canons amb perdigó fi per conills i guatlles, però corn ara es tractava de bestiar gros es proveiran de cartutxos amb balins i bales en tanta abundor, que semblava que anessin a jugar un partit a «pam i pet».
Demés, tots es carregaren amb grossos ganivets de cuina, destral i revòlver, i encara, per més seguretat, en Patam. s'endugué un bastó d'estoc, en Burràs, que era sereno, el xusso i en Sacsons un sabre rovellat que havia portat son avi en la Camància i la guerra dels matiners. Portaven també corn a reforç dos grossos bull-dogs que els deixà un veí d'en Pere Burràs i un gos d'aquells tant llargs, i cama curts que semblen una salsitxa, que pertanyia a en Pau Patam, qui el feia servir per caçar toixons, però és fama que mai n'havia vist cap.
En pujar al tren es promogué un petit conflicte perquè els bull-dogs estriparen el darrera de les calces d'un senyor que els feia nosa per jeure amb comoditat. S'arreglà l’assumpte posant-los morrió i pagant l'import dels danys i perjudicis.
Arribant a Breda, on deixaren encarregades una dotzena d'olles per cuinar els senglars que matarien, agafaren l'automòbil fins a Sant Hilari, i aquí començaren a fer càlculs (naturalment). Si anirem per aquí, si anirem per allà, finalment decidiren confiar en el nas del gos llarg de qui deia en Patam que oloraria el senglar tres hores lluny.
Camina caminaràs, anaren passant boscos i prats, turons i rieres i la cobejada cacera no apareixia enlloc. Nostres expedicionaris suaven de valent, carregats amb totes ses màquines de guerra i, demés, enfeinats a fer seguir els bull-dogs, què, poc acostumats a tals passejades, refusaven de caminar i tenien d'ésser remolcats amb grans treballs.
Com que, refiats de menjar costelles de senglar, havien portat poc tiberi, a l'hora de dinar tingueren de posar els gossos a racció per menjar-se ells el pa i les figues seques que portaven per les bèsties. Això originà protestes dels perjudicats, que li valgueren a en Pere Burràs uns pantalons nous i a en Sacsons una cara nova.
A mitja tarda, ja de tornada, semblà de sobte animar-se el gos llarg i començà a furetejar amb gran gatzara dels caçadors que l'anaren seguint amb las armes a punt. D'unes mates sortí, tot d'un plegat, un bulto negre que es quedà mirant-los amb una cara de senglar que feia feresa. Així ho comprengueren en Sacsons, en Burràs i en Tresóls, els quals esfereïts ho donaren a ses cames sens fer cas dels crits d'en Pau Patam que els volia animar complint aquella famosa dita: Al qui s'espanta anima'l!
Veient, però, que no l'escoltaven es decidí a plantar cara a la fera, tot sol, perquè els gossos els portaven lligats els fugitius, i engaltant L'escopeta disparà els dos canons a l'hora. Per desgràcia el pols li tremolà i les bales anaren a clavar-se en una alzina. Creient sa darrera nora arribada s'agenollà davant la bèstia demanant-li perdó i fou en aquell moment, que un vailet amb esclops comparegué i esclafí a riure mentre amb son bastonet de freixa feia apartar la temuda fera que era un inofensiu to-cino qui, abstret en sa digestió, a penes s'havia adonat de la tragèdia.
En Patam s'escorregué més que depressa i anà a trobar sos fugitius amics, als quals explicà com havent errat el tret, havia adoptat una actitud tan terrible que la fera, espantada, havia fugit.
Tots restaren convençuts i decidiren entornar-se'n depressa abans no es reproduïssin aitals escenes. Però companys, exclamà en Pau Patam, gosareu retornar a vostres llars sense cap peça de cacera!
—Jamai! contestaren els altres. Doncs seguiu-me i ens proveirem, féu en Patam encaminant-se vers una masia.
Cridant al pagès li compraren quatre conills, un per barba, i portant-los a un clar del bosc, en Patam proposà a sos companys lligar les bestioles, amb cordills, a un arbre i matar-les a trets perquè semblessin caçats. Així ho feren i el primer de disparar fou en Patam, el rei de la punteria.
«Apunten, fuego, pum hi la perdigonada trencà el cordill i el conillet fugi esparverat, no tant, però, com en Patam qui es quedava sense caça després d'haver-la pagat
Els companys, no volent-se exposar a la mateixa sort s'emportaren els seus conills de viu en viu preferint un bon arròs amb conill a l'hora d'haver caçat quelcom.
No cal dir, que en tornant, tot d tren anava ple de les heroiques gestes del capità Patam i sa colla que deixaven endarrera les del mateix Hèrcules matador de lleons.
GUILLEM D'OLORÓ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada