dimarts, 18 d’octubre del 2011

Adéu Poesia!

Vinc de la muntanya. Ja sabeu que acostumo a deixar-m'hi veure sovint i no cal pas que novament us relati mes desventures en els països de la boira, del sol ardent, de les nits gelades i de les boles dels qui en tornen. No us explicaré doncs que en les Guilleries vaig quedar-me a dormir sota la volta blava (ai si !) a vint metres d'una masia que en la fosca no sabérem veure, i que a la nit veiérem bruixes, fanalets i altres coses pròpies de qui està mig adormit i ha begut un petricó de l’eixut per no agafar fred.

Res de tot això. Avui us vull parlar del llop.

Què té que veure el llop amb les Quatre. Témpores? direu. El llop és més adequat per l'hivern, quan a muntanya neva i la bèstia baixa a les viles per menjar-se els xais i els nens dolents que no volen sopetes.

Es veritat, però si ara no és temps de llops tampoc estem en cap de les Quatre Témpores. Així doncs, va de llop.

Com he dit, vinc de la muntanya i allí no m'he oblidat de demanar als muntanyesos informacions sobre les bèsties i fantasmes del país.

Això era a les Guilleries, a Carós més particularment, terra d'En Serrallonga i allí em digueren que hi havia guineus, gats mesquers, falcons i àligues.
—I llops ?
—Ni per mostra. L'estrignina els acabà tots anys enrera.

Adéu mes il•lusions! Està vist que la ciència mèdica es fica per tot arreu. Matar els poètics llops amb estrignina. Galèn i Hipòcrates !!

S'ha acabat doncs tos allò de Le Chaperon Rouge, de Compare el Mal Llop, dels mastins amb collar de punxes i dels udols a la nit mentre entorn del foc l'avi conta a la quitxalleta esverada les rondalles de la mala bèstia !

Es veu que si. Doncs ja que tot es modernitza i l'antic heroi matador de llops és substituït per un vulgar xaiet mort de malura i amanit amb aquest magne recurs dels metges que es diu estrignina, vaig jo també a modernitzar les faules del llop esperant que els meus volguts llegidors faran la mercè d'agrair mos desinteressats esforços en favor de l'avenç de la literatura.

El Llop Astut — Faula.

Hi havia una vegada un llop molt savi. No que sabés de memòria l'Enciclopèdia Espasa, però tenia tant coneixement de. les manyes de l'home, que havia sabut escapolir-se de trampes, paranys i estrignina durant molts anys seguits mentre els seus companys cada dia anaven caient en la lluita i convenientment pelats eren utilitzats en la confecció de pelleteria baix el nom do Renard autèntic de Sibèria.
Nostre llop però, es trobà al capdavall que no obstant i sa astúcia no trobava enlloc cap pastor que badés prou per poder afanar-li un xaiet a punt de matar.
Per fi es decidí un dia a assajar una nova astúcia i es comprà un vestit de be complert, talla 32, llana garantida i banyes de cel•luloide alemany.

Amb aquest vestit, es presentà a la porta d'una cleda i entrà junt amb els demés llanuts a l'hora d'anar a dormir.


S'estigué una estona amagat i quan el pastor fou fora es mostrà en públic intentant fer un discurs de tons avançats.
Però una vella ovella l'olorà i li digué:

—Mestre, què feu aquí ? No sabeu que no volem propagandes malsanes la gent llanuda ?
El llop es quadrà i respongué:
—Què hi faig aquí ? I que no sóc per ventura un be com els altres i tan amic com vosaltres de tenir sempre pau ?
—M'està bé vostra resposta féu l'ovella però si no és molèstia, faríeu el favor de dir: be?

Prou, prou féu el llop. I escurant-se el coll volgué dir be, però li sortí... malament.
—Mestre! Us he vist l'orella, féu l'ovella. I dient això tocà el xiulet d'alarma vist lo qual el llop sense esperar més féu un bot per la tanca i desaparegué.
Ja el tenim cap al Berlitz School of Languages a aprendre el llenguatge dels bens.
El mestre, no fent-li goig l'aspecte de la fera li proposà un curs per correspondència. Ell acceptà i dintre una setmana (o eficàcia dels mètodes mo- derns!), ja parlava en Be com un sol home.

De nou es presentà a la cleda i s'hi quedà a la nit.

L'ovella previsora el reconegué i s'hi acostà i ell en veure-la esclatà en un concert de bels que la bestiola en quedà tota enternida pensant en son fillet qui a la tendra edat de quatre mesos (la més tendra) fou ajusticiat pel carnisser.
El llop es quedà aquella nit a la c!eda i féu un sopar esplèndid posant a to el seu cos escanyolit per tantes setmanes d'abstinència.

Però cap allà a la matinada s’oïren cants en la masia de l'amo del ramat. Eren les caramelles car s'esqueia la nit de Pasqua. Per regalar als cantaires l'amo anà a la cleda a cercar un bon be i quin era el més gras sinó nostre llop que ja duia tres anyells sota les costelles?

Mig adormit per la pesada digestió es trobà sens adonar-se'n penjat dalt la cistella dels caramellaires i al mateix matí (car els cantaires tenien gana) era menjat a la graella.

I aquesta és la moderna faula del Llop Astut tal com l'he portada de muntanya.

GUILLEM D'OLORÓ

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada