Potser des dels temps ja patriarcals del gran Tartarín de Tarascó no s’havia vist una caravana més minuciosament equipada amb les múltiples eines d’anar lluny que els tècnics recomanen, com la que aquell matí dominical prenia el tren a l’estació del Nord amb destí a les muntanyes de Núria de tan tràgica anomenada com a voltes còmica realitat.
Enumerar les empentes rebudes i donades per entrar a l’« andén », les relliscades per l’asfalt amb les sabates ferruginoses i les angúnies per evitar que pugés més gent en el vagó, fora un mai acabar i així posarem de seguida el tren en marxa ja que si havem d’esperar que ho faci el quefe d’estació n’hi ha per estona.
No he dit encara qui eren els que formaven la colla en qüestió perquè esperava l’hora clàssica de l’esmorzar, en la qual cada u es dóna a conèixer sense necessitat de presentació en totes ses qualitats morals i físiques.
Ja el tren, deixant la plana s’ha començat a endinsar per l’estret Congost en direcció al famós Figaró ( en « estiuenc » Fígaro ) i a vista d’aquells formosos paisatges s’ha desvetllat la gana de la comitiva apareixent com per encant truites i talls de vedella que són endrapats amb fruïció.
Es l’hora de presentar els personatges: Aquell que amb el menjar en una mà i el ganivet en l’altra va queixalant amb solemnitat, gras, bon jan, amb la camisa ja descordada per la calor, no obstant no haver fet res encara per acalorar-se, és en Bonifaci Moltó, betes i fils del carrer de Girití, que fa excursions per « rebaixar-se ». L’altre, sec, escardalenc que ja ha acabat de menjar molt més depressa que tothom es diu Aquilí Centelles, i es d’ofici taquígraf. El que, oblidant-se de menjar està bocabadat mirant el paisatge, és en Pepet Mongeta, fadrí adroguer que surt de la botiga per primera vegada en tres anys. I finalment aquell xicot que ja s’ha menjat quatre llonguets i entre això i sa gruixària no li falta més que la trompa per semblar-se a l’elefant, és un nebot del senyor Moltó « boy-scout » de quinta categoria i futbolista amb aspiracions zamoresques.
El tren, encara que poc a poc i omplint de carbó als passatgers, ha pogut arribar a Ripoll i llavors una mena de carromato sorollós que en diuen transpirenaic com podrien dir-ne transport de fardos, els porta fins a Ribes del Freser.
Durant tot el trajecte, en Centelles, que és el guia i ànima de l’expedició, ha anat explicant les mil dificultats amb què s’havien de trobar i ponderant la gran solitud d’aquelles muntanyes .
Efectivament, en la carretera de Ribes a Queralbs no hi havia pas més de vint o trenta colles de deu o dotze cada una que totes feien el mateix camí. Queralbs és un poble molt higiènic tant, que amb tot i córrer les clavegueres a la vista, la mortalitat no és major que en altres llocs.
Si Tartarín a Suïssa es veié sorprès per el rètol : « Entrada a la gelera, 1 franc », no es sorprengué menys la colla pireneïsta en notar que les primeres cascades que es troben, per cert ben altes, son artificials com la del Parc de Barcelona. Això aigualí bon xic llurs entusiasmes i més encara en veure els gruixuts tubs que baixaven de roques en apariència inaccessibles. En cert lloc del camí on se domina gran espai de terreny trobaren un senyor que estava explicant a altres companys que aviat allí s’hi faria un funicular i altres obres per facilitar l’ascensió al Santuari. Nostres herois feren ganyotes de disgust pensant tanmateix que allò era profanar les muntanyes, patrimoni fins ara dels iniciats en l’art de la suada. Però més amunt es convenceren de què això dels iniciats era pura fantasia en veure que, mentre ells pujaven amb fatic i deturant-se sovint, algunes pageses bastant velletes, amb cistells a coll i apoiades en una canya, els passaven davant amb gran facilitat.
En arribar a Núria es trobaren, com de consuetud en els dies de gentada, amb moltes colles que no sabien on ficar-se. El nebot del senyor Moltó anava tot astorat perquè en Centelles havia dit : Si no trobem llits anirem a la pallissa on estarem ben calents. El xicot pensava : Si ens hem d’escalfar amb pallissa estem ben frescos!
Bona sort tingueren de trobar per refugi un racó de quadra on, si bé tenien tota la nit concert de bufecs i guitzes dels matxos, en canvi de fred no n’hi feia. Fins en Pepet Mongeta, que era un xicot d’acudits encara que ningú en reia, improvisà un concert sobre temes nadalencs amb tot allò del bou i la mula, la palla i els pastors ( circumstàncies totes presents ) que resultà molt semblant a certes representacions de « Bato i Borrego » i ni sols faltà el dimoni, ja que cap allà a mitja nit un vailet s’entretingué a espantar la gent amb una carabassa foradada i una espelma a dintre, fent aparicions fantasmagòriques.
L’endemà matí, a missa, on es demostraren les aficions especials de cada u, ja que el senyor Moltó anà de seguida a ficar el cap a l’olla, ço que féu dir al xistós Mongeta que ficava l’olla gran dintre la xica. El nebot Moltó es dedicà a repicar la campana de San Gil, acreditant-se d’excel•lent toca-campanes, i n’Aquilí Centelles, per voler pujar al camaril massa de pressa, féu una graciosa patinada amb la sola de claus, que semblava els ballets sobre gel acabant ses piruetes amb caure de nassos a terra i fer-se un nyanyo. Aquesta desgràcia féu fracassar l’excursió, ja que, amb el guia ferit, els demés declararen que ells no anaven enlloc i, tornant muntanyes avall, explicaven a tothom qui els volia sentir esgarrifoses històries d’ascensions d’espadats que en Mongeta havia llegit en els llibres d’en Whymper, i ensenyaven el xafat d’en Centelles com a prova de les caigudes sofertes.
Tornant amb el tren cap a Barcelona era de reglament despreciar, per insignificants les muntanyes de per aquí i no es descuidaren de fer-ho així com de rifar-se dels mes modestos excursionistes que tornaven del Montseny i Sant Miquel del Fai, i restaven presos d’admiració davant tan famosos pireneistes.
Arribats quiscú a casa seva, en Mongeta escrigué una Oda als Pirineus, que li fou premiada amb cinc duros naturals en els Jocs Florals de la Bordeta ; els Moltó, oncle i nebot, preguntats com els havia provat, respongueren a chor : « Bé ! bé ! » i n’Aquilí Centelles, mostrant arreu son nas inflat, deia que no hi ha com l’alpinisme per afavorir el desenrotllo del cos humà.
GUILLEM D’OLORÓ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada