Els Savis d'Ultratomba

En entrar al departament dels savis lo primer que vaig veure fou, sentats en un banc de pedra, set vells, calbs i amb llargues barbasses, que estaven rumiant amb tota la closca i suant unes gotes com el puny.

—Aquests, em digué Virgili, són els set savis de Grècia. No els destorbis que estan meditant.

—I per què suen?

—Es la ciència que transpira per sos enlairats intel•lectes.

—Quina ciència tan suada !

Seguint endavant, trobàrem un geperut que estava ensenyant de parlar a un parell de cotorres.

—Aquest és Isop, digué mon guia, aquell que feia parlar les bèsties.

Isop ens volgué obsequiar amb un petit recital i ens declamà allò de: «Por entre unas matas — seguido de perros...», que és el millor poema heroic de quan les bèsties parlaven.

Després de remerciar l'amable fabulista, prosseguírem nostra visita.

Mentre ens dirigíem cap al saló de conferències sentírem darrera nostre una VEU furiosa exclamant: Catarina! Catarina! I, girant-nos, veiérem un romà que Virgili en digué que era Ciceró, que fins en l'altre barri tenia afició a engegar catilinàries a tothora.

En la sala de conferències veiérem un nombrós públic adormit escoltant la fluida eloqüència d'un filòsof que dissertava sobre el tema: «La quadratura del círcol, ressalta per Pi R2 3/4 de 15».

L'home anava fent demostracions a la pissarra i l'audiència anava roncant de bo i
millor exactament com passa a la terra en semblants conferències.

Sortint d'allí veiérem en un recó uns astrònoms caldeus que s'apunyegaven mútuament.

—Què els passa? vaig preguntar a Virgili. De què se les heuen?

—Home, és ben clar; Com des de aquí no es veu el cel, es donen cops de puny per tal de veure les estrelles.

—Caram ! Quina afició ! Però, que
és allò ? vaig exclamar en veure unes llumenetes i coets com si fessin focs artificials.

—Es el laboratori del cèlebre monjo Negre, Bertholdus Schwartz, l'inventor de la pólvora. Ja n'hauràs sentit parlar, car és un home que en son temps féu molt de soroll.

—No es cregui, avui és més nomenat l'inventor de la sopa d'all que el de la pólvora. I jo sóc del parer que el primer invent escalfa més que l'altre.

—Així no t'interessa visitar al Monjo?

—Ca ! no, no; ho veig massa negre !

—Doncs t'ensenyaré un altre inven- tor famós.

Seguint un passeig d'arbres infernals arribàrem a una caseta on hi havia un grec que estava dinant tranquil•lament.

—Aquí tens al famós Arquímedes, em digué Virgili. No li preguntis res perquè contestarà en grec.

—Bon dia, senyor Arquímedes, vaig dir-li jo. Que encara no ha trobat l'apoi que cercava per alçar el « mundo » ?

—Eureka, eureka, em contestà.

—Què diu, què diu?

—Eureka, kirieleison.

—Home, també en sé jo de grec, miri: «metàfora, politècnica i cosmografia».

Arquímedes, sens donar-se per enterat, prosseguí dinant i repetint entre dents el seu eureka

—Deu estar fent algun estudi gastronòmic, digué Virgili. No el destorbem més.

—Sí, anem, que tal volta aviat començarà el període rotatiu.

En allunyar-nos veiérem un criat que portava un plat de vianda.

—Aquest, féu mon guia, és l'assistent d'Arquímedes. Ara li porta l'entrant. «Oye, chico, que traes aquí?».

—«Ridiez, pus, el principio de Arquímedes !».

L'entrant d'Arquímedes eren mon- getes amb llomillo.

Seguint nostra inspecció, trobàrem a Colomb, que s'estava donant fregues al braç dret.

L’il•lustre navegant ens digué que hi havia agafat cert dolor reumàtic de tant tenir-lo alçat assenyalant la boca del port. Amb molta amabilitat accedí a fer-nos la repetició del seu famós joc de mans consistent en fer aguantar un ou dret sobre una de ses puntes. Suposo que tots mos llegidors saben la trampa.

Més enllà trobàrem a Newton i Copèrnic llegint amb mostres de gran indignació un llibret titolat: «Einstein al alcance de todos».

—D'on han tret aquest llibre? vaig preguntar a Virgili.

—Deu haver entrat de contraban perquè aquí de llibres no en tenim.

—Ah, no? Jo em creia que tindrien grans biblioteques, nodrides enciclo- pèdies...

—Res d'això.

—Ni obres de consulta?

—No. Quan volem saber quelcom ho anem a preguntar a Salomó que ho sap tot.

―Aquí si que l'Espasa hi faria poc
negoci.

En aquest moment ens sobtà un soroll de branques, i d'un arbre proper ens vingué una pluja de cocos. Girant-nos cap alií veiérem un enorme chimpancé amb ulleres i pipa que era qui ens apedregava.

—Aquest és Darwin, digué Virgili.

—Caram, s'ha convertit en mico! Heu's aquí sa teoria al revés!

—No és mico de veritat, no. Solament que, com ja saps. aquest savi és transformista. Per aquí es dedica a fer el Frègoli!

—I què en treu d'això?

—Cridar l'atenció dels savis, que altrament no fan cas d'ell.

—Doncs, fem de savi i deixem-lo. El pobre Darwin, veient que no el miràvem, es transformà successivament en granota, rata pinyada, òrnit i foca, mes no logrà interessar-nos.

—Ara, digué mon guia, passarem a veure les celebritats guerreres, els grans conqueridors.

—En Tenòrio també?

—No, aquest és als Llims. Aquí sols hi ha la gent d'empenta.

—Així hi deu haver molts futbolistes dels que carreguen.

—Tu si que em carregues amb tos comentaris, féu Virgili; camina i calla.

Abans d'entrar al departament guerrer, vegí en un racó un home cercant caragols.

—Es Diògenes, digué Virgili. Cerca homes i no en troba.

Amb permís de la superioritat i «si el tiempo no lo jmpide», en el número vinent farem la relació de les descomunals aventures que amb els guerrera morts ens succeiren.

GUILLEM D’OLORÓ