Ja sóc al Clot!

En entrar al regne de les ombres tot ho vegí negre. Poc a poc mos ulls devingueren acostumats a la fosca i vaig poder veure quelcom del que em voltava. D’un bosquet de murtres arribava un ressò de consonants i sinalefes que m’atragué agradosament, car, si de boig i de poeta tothom en té una miqueta, jo en tinc un bon tros de ambdues coses, i em deleixo per una oda ben rimada i amb forces ripis.

Sens vacil•lar vaig dirigir-me cap al dit bosquet que estava ocupat per mantes ombres de poeta, els quals, en veurem cessaren ses recitacions, i un d’ells avençà a rebrem. Era un tipus alt i amb nas d’àliga, coronat de llorer una mica florit i amb una lira sota el braç. Naturalment, el coneguí de seguida i, saludant-lo amb tot respecte, li vaig dir

– Bona nit tingui, senyor Virgili. Com li `prova aquest barri ? M’alegro molt d’haver-lo trobat i espero se servirà fer-me de guia, com ho feu amb el Dant, de tan divina com còmica memòria.

– Quin atreviment és aquest, oh mortal ? – respongué el poeta. Com has pogut arribar a la mansió dels qui foren ?

– Veurà, tenint « passe » de perio-dista...

– No et servirà pas per a sortir-ne.

– I, doncs ?

– Perquè vostra raça està acostumada a atipar-se de gorra i aquí el qui tasta res queda convertit en estadant definitivament.

– No tingui por. Sa advertència em treu la gana.

– Ara, digué Virgili, dec presentar-vos mos companys.

I, dirigint-se a aquestos, digué :

― El senyor Fulano, periodista barceloní. El senyor Ovidi, autor de les metamorfosis.

― Molt gust en conèixe’l. La lliga del Bon Mot no li ha mai tramés cap queixa ?

― No, per què ?

― Per escriure coses tan enrevessades de pronunciar.

Virgili seguí presentant :

― Mon íntim amic Horaci, autor de...

― De moltes oracions, sense dubte !

Virgili, sens escoltar-me em presentà un bell orb, escabellat, amb blaus i nyanyos en tot el cos i una lira apedaçada.

― Aquest és el famós Homer, féu amb solemnitat.

― Qui l’ha posat en estat tan llasti-mós ?

― No sabeu la història ? Set ciutats se’l disputaven, i l’un estirant per aquí, l’altre per allà, el deixaren com veieu.

― Ja és ben trist això. Però a Barcelona als Encants passa el mateix quan hi ha forta competència.

― Ara, em digué Virgili, anirem a veure els poetes tràgics i dramàtics.

― Quina por ! Però ja s’han acabat els èpics ? No hem vist al Dant !

― Sou de Barcelona, i no sabeu que l’han posat al parc de Montjuïc ?

― Té raó, no hi pensava.

Arribant al departament dels dramàtics trobàrem un anglès, amb pipa i tot, que s’estirava els cabells amb mostres de gran desesperació.

― Qui és aquest, i què li passa ? vaig preguntar a mon guia.

― Es en Shakespesre. Ço que li passa ara ho sabrem. Bon dia, mister William, miri, té visites,

- Deixeu-me estar, no em digueu res ! – exclamà el dramaturg, furiós.

― Però que li passa ! – féu Virgili.

― Que en aquest moment m’estan representant Hamlet en pel•lícula !

― I per això s’amoïna ?

― Es que ja n’estic tip de què em destrossin les obres ! Això no és viure !

Un dia Hamlet, demà Otel·lo, després em posen les tragèdies en òpera italiana i, entre galls i pinyols, no en deixen res sencer ! Ja us dic jo que els poetes estem ben frescos ! Mireu : allí, entre els arbres, podeu veure a Goethe, carregant una pistola. La té a punt per suïcidar-se cada cop que li representen el Faust.

― I cada vegada es mata ?

― Vaia ! Però, com els poetes son immortals estem condemnats a veure’ns rebregar les obres contínuament.

― Però, senyor Virgili, – vaig dir al meu guia, en haver-nos despedit del malaurat Shakespeare, – si tals penes passen els poetes bons, quins càstigs se reserven pels dolents ?

― Els dolents ? Vina i veuràs !

Això dient, em conduí a una planura verdejant on, dalt d’uns arbustos, hi havia una reunió de lloros recitant versos a plens pulmons.

― Aquí tens un bon nombre de « vates » ocupats eternament en repetir llurs insulses poesies. I, en quant a come-diògrafs, allí pots veure l’Echegarai ocupat en cercar-li la punta al seu « Puño de la espada ». ocupació que durarà tota la eternitat.

― I no la trobarà ?

― No, home. Com pot trobar la punta en el puny ! Ara vine i veuràs altre càstig exemplar.

Em conduí davant un luxós panteó de marbre, damunt el qual hi havia una estàtua orant.

― Aquest, – em digué, – és en Zorrilla. Cada dia vénen aquí la ombres dels aficionats a fer el Tenòrio davant son autor, qui aquí, immòbil, ha de contemplar-los.

L’estàtua anava murmurant:

..No pienses, no,
Que se levanten, don Juan;
Porque en sí no volveràn
Hasta que me ausente yo.

― Què predica? Vaig demanar a Vir-gili.

― Repassa cl paper, perquè, quan s’equivoca, li tiren tomàtecs.

― I diguim, – vaig continuar ja escamat, – els periodistes quines penes tenim ?

― Els periodistes no teniu pena ni glòria.

― Respiro!

― Ara anirem a veure el departament dels savis, – féu Virgili conduint-me vers una altra part de la prada.

Abans d’arribar-hi veiérem una estranya figura vestida a la romana, amb una lira a la mà i cantant, rodejada d’ombres badoques.

Aquell és Neró, m’explicà mon guia. Ara canta l’incendi de Roma.

En passar-li pel costat, l’ex emperador es girà, exclamant:

― Quina olor de carn cristiana que sento !

― Bon dia, Don Claudi, com anem,–vaig dir-li.– Sap que sembla el Noi de Tona, dient versos.

– Insolent ! – bramulà Neró. – A les feres !

― Ui, no s’esvaloti, que ja no n’hi ha de feres avui dia.

― De debò?

― Bé, tant com no haver-n’hi... si: n’hi ha en el circ.

― Allí mateix eren en mon temps.

― Bé, però ara el circ no és romà, sinó eqüestre.

― No existeix ja el Co1isseu ?

― Sí; però no és a Roma. L’han tras-lladat a vora «La Sibèria».

― Que encara es parla de mi al món?

― Ja ho crec, i diu que, si tornava, cremaria a Roma? nones !

― Aneu, aneu, no us vull escoltar mes.

I, embo1icant-se amb sa toga, partí enutjat seguint-lo les tafaneres ombres.

― En el departament de savis, – em digué Virgili, – podràs veure al mentre d’aquest tipus, el savi Sèneca. –Les lli-çons del qual foren ben malaguanyades – vaig respondre, entrant amb ell al dit departament.

Però això mereix també capítol apart.

GUILLEM D’OLORÓ