Un fort ressò de timbals i cornetes ens anuncià que entràvem en el departament bèl•lic de l'Altre Barri i una sentinella abillada com els legionaris romans ens féu dir el sant i senya abans de passar.
Un cop dintre, el primer que se'ns presentà a la vista fou el famós conqueridor anomenat el Moro Mussa, qui ens féu la salema dient-nos que Al.lah és alt i li vaig contestar que el «si» encara és més alt.
Preguntant-li pel seu company de conquesta Tàrif, ens digué que era a Madrid arreglant la qüestió de les tarifes ferroviàries.
Deixàrem a l'alarb i ses poques-soltes i ens encaminàrem vers una tenda on hi havia Alexandre Magne Cessar i Napoleó jugant a cartes molt animadament. Virgili em presentà a altres conqueridors, i aquests, amb molta amabilitat es deixaren interviuar.
Procedint per orde d'antigor, vaig dir, dirigint-me a Alexandre:
- Es veritat «Don Lacandro» que quan sos soldats li portaren aigua dins un casc, al mig del desert, la va llençar per donar exemple d'abstinència?.
- Sí, però no ho féu córrer, la vaig' llençar perquè en el casc hi havia «habitants».
- Ja deia jo ! I, escolti, es pot saber de què va morir vostè?, perquè una diuen que rebentà de tip i altres que l'emmetzinaren.
- No us puc contestar perquè, en fer-me l'autòpsia, jo no hi era.
- Vostè, Don Juli, —vaig prosseguir dirigint-me a Cessar,— pot explicar-me quelcom de ses campanyes?
- Res, no vull fer més comentari?. Ja en vaig fer prous quan era viu.
- I és veritat que en veure-s atacat per el seu amic Brutus, renuncià a defensar-se dient «Tu quoque Brutus '»
- Això heu cregut ! Jo el que vaig
dir a mos assassins fou: Que en sou de «brutus»!
- I vostè, senyor Bonapart, què em conta de sa vida?
- Jo vaig lluitar — per la Justícia, la Civilització i la Llibertat dels pobles
- Caram, ja hi lluitaven en aquell temps per tot això? Jo em creia que ho havien inventat ara de poc!
- Ja deveu ésser germanòfil!— féu Napoleó, tot abrivat.
- Home; no s'enfadi, però jo davant de vostè no puc ésser francòfil.
- I per què?
- Perquè penso amb la guerra de la Dependència, i com jo sóc un dependent...
Napoleó, enfurismat, desembeinà el xarrasco i hauria fet algun disbarat a no impedir-ho un urbà que es presentà en aquell moment i, després de prendre'm el número, m'amenaçà amb expulsar-me si promovia escàndol.
Deixant els conqueridors, vaig trobar-me amb un jove alt i ferreny que Virgili em digué que era Anníbal.
Concedit l'interviu li vaig preguntar:
- A què atribueix vostè que després de ses repetides victòries acabés perdent?
- Vam perdre a Zama, contestà el
cartaginès, perquè començàrem la batalla abans de què els llonguets sortissin del forn.
- I això pogué ésser causa...?
- Sí, els elefants feren vaga de trom- pes caigudes en trobar-se sense esmorzar.
- I per passar els Alps, com s'ho arreglaren amb els elefants?
- Els vam desmuntar...
- Eh!!
- Vull dir que vam baixar de ses esquenes.
- Ah! així «bueno». I per què, després de la victòria de Cannas, no va atacar a Roma?
- Tanmateix voleu saber massa!
- Home, jo ho deia...
- Ja t'ho diré jo — féu Virgili.— No va atacar perquè no podia.
- Com que no podia ! — exclamà Anníbal. — Encara tenia cent mil homes!
- Morts de gana! — seguí Virgili.
- La ràbia que em teniu ela romans us fa dir això, — féu el cartaginès cremat.
La discussió s'enverinà i haurien anat a clatellots, però llavors tornà l'urbà infernal (que anava vermell com el3 de per aquí) i em manà evacuar immediatament. Jo vaig protestar en nom de la llibertat d’impremta, i ell llavors, no sabent què fer, decidí portar-me al tribunal soterrani per què em judiquessin.
Eacus, Radamante i Minos, asseguts en llur càtedra augusta, escoltaren la queixa de l'urbà i ma defensa i després de breu discussió decidiren que es tractava d'un greu mancament i em condemnaren a mort.
Amb la tranquil•litat que és de suposar en semblant situació vaig preguntar a Virgili si em farien gaire mal i fou gran ma alegria al dir-me ell:
Matar vol dir enviar a l'Altre Món, i com mirat des d'aquí l'altre món es el teu, allí t'enviaran.
Em vaig despedir de l'il•lustre poeta un xic commogut, i vaig demanar un notari per fer testament.
- No n'hi ha cap, em contestaren.
- Doncs, on van ses ànimes?
- No van enlloc per què no en tenen.
Sens més dilacions, els executors de la justícia se m'emportaren i, pujant-me en la barca d'en Carn, em lligaren una pedra al coll i em tiraren de cap al llac. Una fredor intensa amarà el meu cos i de sobte em vaig trobar a la platja de Mar Vella tot mullat per una onada grossa que m'havia atrapat al lloc on estava dormit.
Tremolant de fred i de les emocions rebudes, vaig dirigir-me a la barraca per vestir-me novament.
Vestir m'has dit? La roba havia guillat!
- Ep, mestre! vaig cridar a l'amo de l'establiment. Vós m'heu dit que donàveu bany i roba però de roba no sols no me n'haveu donat sinó que m'han pres la que jo duia.
- Tot entra en els tractes, contestà L'interpel•lat. Bany i roba, però no «roba» substantiu equivalent a vestit, sinó «roba» present d'indicatiu del verb robar.
- Ui! quanta gramàtica sabeu, mes- tre ! Però em sembla que és gramàtica «parda».
Com vaig poder em vaig vestir amb la roba que em volgueren deixar per allí i de retorn a casa, entre la fatxa estranya que feia i les coses més estranyes que explicava, em prengueren per tocat de l'ala i poc faltà perquè la meva visita al Clot no em costés una altra visita menys agradable a Sant Boi del Llobregat.
GUILLEM D’OLORÓ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada