No trobant enlloc solució als nombrosos problemes materials i morals que avui assetgen nostre intel•lecte ( quin paràgraf digne de Sèneca, eh ? ) i, resolt a posar les coses en clar, vaig decidir fer una visita al renomenat Altre Barri, habitació dels qui s’oblidaren de respirar, lloc conegut també amb els suggestius noms de Hades, Tàrtar i Prada Elíssea, per tal de consultar les ombres dels qui foren.
Però, quin camí em conduïria a tan tenebrós lloc ? La « Guia dels carrers i places » no en parla, i un urbà a qui vaig demanar quin tramvia portava a l’Altre Barri, em respongué que tots m’hi portarien si en lloc d’agafar-los em deixava agafar per ells. Ca, berret ! jo volia arribar-hi sencer i tornar-ne, aquest es el tracte, tal com ho feren el Dant, Virgili, i no sé si també Temístocles i el Noi de Tona.
Després de cuidadoses averiguacions vaig descobrir que els morts anaven o els portaven, que pel cas és igual, al Clot. Cap allí em teniu ! Agafant l’autobús, a poca estona passava prop l’estació del Nord, ço que em semblà un bon auguri, ja que, segons les estadístiques demogràfiques, molts han anat a l’Altre Barri passant per aquesta estació.
Arribant al Clot vaig entrar en una taverna i, previ gasto de deu de barreja, pregunto al taverner si sabia on eren els morts.
- Els morts ? Què voleu dir ?
- Si, home ! Els morts que porten al Clot cada dia. !
- Ah ! Ja sé, si, efectivament, però s’ha equivocat de tramvia, tenia d’agafar el d’abaix. Miri, segueixi per aquest carrer avall i hi trobarà.
Seguint ses instruccions vaig arribar a una paret molt alta amb uns jardinets i àngels de pedra amb trompetes. Pel carrer de davant es veien venir dos o tres enterraments. Ja hi sóc !, vaig pensar, i acostant-me al porter li demano per veure els morts.
- Ja pot passar, ja. Hi ha entrada lliure.
- I sortida ?
- També, per l’altre porta.
- I podré parlar amb els morts ?
- Prou, però no li contestaran.
- Caram, per què ?
- Home, vostè dirà! Perquè estan molt ben tancats.
― Però diu que m’hi deixarà entrar ?
- No pas al clot !
- Home, faci’m aquest favor !
- Primer s’ha de morir.
- Vaja quina gràcia, poca solta !
- Arri allà, escapat de Sant Boi !
- «Apa buenas », home !
Despedit del irascible cerber, tot era rumiar com ho faria per entrar sense que podés impedir-m’ho. Voltant per allà vaig adonar-me d’un rètol que deia : «Platja Mar-i-Cel , bany i roba, 50 cèntims.» Una idea feliç se m’ocorregué a l’instant. Cal morir-se per entrar a l’Altre Barri ? Doncs jo enganyaria el porter i hi entraria... fent el mort ! 
Vestit amb el trajo d’etiqueta marítima, o sigui amb la més poca roba possible vaig sortir a la platja i proveint-me de unes carabasses model University, em vaig ficar a l’aigua, fent el mort durant llarga estona i esperant a cada moment veure’m traslladat al desitjat lloc.
Per fi se m’acostà una barca amb un vell barbut a dintre. Al veure’m, em digué.
- Dispensi, em pensava que s’havia ofegat, com fa tant de rato que no es belluga.
- Oh, no en feu cas, ja podeu recollir-me, ja, perquè estic mig mort.
- Doncs, pugi, pugi, que el portaré a puesto.
- Deveu ésser en Caron, vós, oi ?
- No, sóc en Badó.
- Ah, ja ! sou el suplent. Que em portareu a la Prada d’Elísseu ?
- Si, senyor, el portaré a la platja i allí seurà i reposarà força estona.
Pujo a la barca i el vell, remant acompassadament, em portà fins a la sorra i m’hi deixà ben ajagut. Com no portava armilla no li vaig donar propina, i afadigat per la llarga permanència en l’aigua vaig adormir-me profundament.
En despertar-me, no vaig veure mar, ni sorra, ni casa de banys. Estava ajagut en una verda prada i a mon entorn anaven passant ombres embolicades amb llençols que, sortint d’una barca semblant a la d’en Badó entraven en una porta molt ample i fàcil de passar.
M’aixeco i m’hi dirigeixo. Al damunt del dintell hi havia un rètol en italià que segons m’explicà una ombra feixista que passava amb sa camisa negra, recomanava deixar l’esperança a la porta. Efectivament, en un racó hi havia un gros munt d’una cosa verda i un ase que se la menjava.
Jo no l’hi vaig deixar perquè els de la ploma vivim sols d’esperances i si la deixo em moro i per tant en provar d’entrar, una bèstia que semblava tres gossos lligats per la cua, es posà a bordar i no volia deixar-me passar. M’en vaig desfer donant-li la bola, o sigui un exemplar de periòdic foraster que portava per casualitat.
Un cop a dins vaig veure... però és tan llarg d’explicar que serà millor deixar per un altre dia les sensacionals revelacions que em varen fer els morts, els quals són molt més vius del que vulgarment es creu
GUILLEM D’OLORÓ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada