D'ençà que havia llegit «El Conda de Montecristu» (que deia ell) i altres obres més o menys literà- ries, la mania dominant, d'en Quim Pitungles era la recerca de tresors amagats, ja fossin en catacumbes, gol- fes o mobles vells.
Tot el que a tresors fes referència era objecte de sa predilecció, i així sos pres- tatges eren plens d'enquadernacions de «Economia i Finances» de vells Thesaurus Poeticus, de tractats de les caixes de cabals i fins de les obres completes d'un tal T. Soro, poeta de l'Amèrica Central pujant a mà esquerra.
Coneixia de memòria l'ús de la vareta endevinadora, i una vegada que la féu servir, mitjançant tan útil estri va descobrir... a un senyor que passava, el barret del qual caigué a terra i entre sos crits i imprecacions li quedà lleure a en Quim per veure en l'interior del barret l'etiqueta del sombrerer plena de medalles d'or «en varies exposiciones» comprovant així l'eficàcia de sa vareta, ja que fins en imatge olorava l'or.
En una de ses freqüents expedicions als Encants (en recerca d'objectes d'or que s'haguessin rovellat i els venguessin creient que era ferro vell) descobrí un llibre molt rònec amb cobertes de pergamí rebregat que, fullejant-lo, veié que tractava d'alquímia, l'art, com ell no ignorava, de fabricar or amb plom, llauna i fins amb serradures de suro.
No cal dir que s'apressà a adquirir el patracol i endur-se'l a casa seva, on, amb
ajuda d'una lupa i molta paciència, procedí a desxifrar les romàtiques pàgines.
El llibre era compost per un tal Gueran de Cabrils, ermità de Montcabrer, i en son pròleg s'explicava que cert baró de Burriac, el famós castell de vora Argentona, havia fet pacte amb el diable i aquest li féu néixer una mina d'argent en els soterranis de son castell. D'aquesta feta en derivà el nom de la vila: Argentona ço és, ona d'argent.
Referia també l'infoli que el baró morí tancat en son soterrani argentífer i de llavors molts havien provat d'anar-hi sens aconseguir-ho, ja que el fantasma indignat del vell baró vigilava son tresor contínuament.
En Quim Pitungles estava foll d'entusiasme. Per fi anava a descobrir un tresor veritable i legítim, a menys que l'argent no resultés «sevillano» o «plata Meneses».
El fantasma del baró no el preocupava gaire perquè ja de seguit ideà una astúcia, consistent en presentar-se ell també vestit de fantasma per tal de fer-li por si s'apareixia. Havent fixat dia per sa expedició ja el temps li trigava a passar i no feia més que somniar grandeses i abundors.
Mes volgué la desgràcia que aquell llibre que havia comprat fos provinent d'un saldo d'un editor antic que liquidava i per lo tant en la mateixa parada n'hi havia altres exemplars dels quals no s'havia adonat en Quim i que darrera d'ell adquiriren altres bibliòfils i caçadors d’antiguitats. Naturalment, que tots havent començat a llegir-lo pel pròleg, s'havien enterat de l'assumpte de l'argent i tots, com en Quim, havien projectat anar a cercar el tresor vestits de fantasma en el primer dia lliure, o sigui el diumenge següent, a la nit, per estar més en caràcter fantasmagòric i evitar la tafaneria de caçaires i excursionistes, que mai falten en aquelles muntanyes.
I heu's aquí per què aquella nit, quan els galls encara dormien i l'òliba gemegava en les ruïnes de l'antic castell, mitja dotzena de fantasmes amb llençol blanc, carabassa foradada lluminosa i una cadena arrossegant, pujaven per les aspres roques que rodegen Burriac entre l'admiració i els comentaris dels pacífics habitants d'Argentona i Cabrera que des de ses finestres contemplaven aquella extraordinària afluència d'espectres falsificats.
Cap dels interessats s'havia adonat de la competència i així quan en Quim Pintungles arribà al cim, pogué creure's ben sol i procedir a cercar l'entrada del soterrani.
No trigà en trobar una obertura, per la qual s'endinsà, entrant en una mena de cripta plena de rocs i terra. En un racó veié quelcom que lluïa i anava a collir-lo, quan, de sobte, veié entrar un fantasma. Pensant que era el difunt baró, li plantà cara amb tota la valentia que pogué recollir, però l'altre també se li oposà i féu un udol. En Quim contesta amb un de més fort i a poc estaven tots dos bramant com dos ases, quan entraren un parell més de fantasmes que també començaren a remenar ses cadenes i xisclar. No trigaren a arribar els dos restants, udolant també i xisclant com condemnats.
Al mati, una colla de mataronins que pujaven a fer una costellada amb all i oli sentiren un fort xivarri en arribar al cim de Burriac. Investigant d'on venia el soroll, trobaren dins la enrunada cisterna del castell mitja dotzena de persones amb un llençol i una carabassa foradada que, apoiats a la paret, gemegaven i sorollaven cadenes, pensant cadascun d'ells, que el baró de Burríac havia llogat quatre fantasmes més per ajudar-lo a espantar cobdiciosos i a fe que ho lograva, perquè tots estaven més esporuguits que una gallina mullada.
Entre les rialles dels excursionistes es tragueren els llençols i després d'esbrinar que tots venien per el mateix, decidiren partir-se els tresors com bons amics, però no pogueren trobar altre metall que una gran abundor de llaunes de sardines buides i algun clau de ganxo.
Temps després, rellegint en Pitungles el vell patracol, veié que a continuació de la història del baró de Burriac deia: «Aquest conte l'explicava un timador de Barcelona per treure diners als aficionats a cercar fortunes amagades.»
GUILLEM D’OLORÓ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada